Ha anat així
“Li he dit:
–Digue'm la veritat.
I ell ha dit:
–Quina veritat?”
Així comença Ha anat així, de Natalia Ginzburg, el llibre que m'han regalat per Sant Jordi a canvi d'una rosa i un petó. El vaig començar a llegir tornant de passejar per l'ambient de Sant Jordi, quan ja tenia més al cap el que podria passar en el partit d'ahir al Bernabéu. I vaig pensar en el Barça. En aquest equip inestable al qual hem demanat tantes vegades aquesta temporada que ens digués la veritat. I no ens l'hem pogut acabar de creure mai. Perquè ens responia: “Quina veritat?” I no sabíem si era el Barça que ha fet partits i estones de gran futbol o el que ens decebia quan calia confirmar-ho, el que perdia 4-0 a París i remuntava amb un 6-1 al Camp Nou. Ja ens pensàvem que la veritat era la claudicació contra la Juventus i ahir hi havia una altra hora de la veritat: el partit del Bernabéu. El Barça, aquesta vegada, no podia tornar a respondre “quina veritat?”. Només era guanyar o no guanyar. Guanyar era continua vius, empatar o perdre era tancar la temporada, amb el comodí de la final de copa com a consol. El Barça va guanyar. No va ser una resposta rotunda, però per moments va fer coses dels millors temps i de les millors ocasions. Es va passar la pilota i va fer por al Bernabéu. També va patir contra un equip que s'ha fet poderós a còpia de resultats i de recursos a la banqueta. En la igualtat, però, guanya qui té Messi. Quan a aquest equip se li exigeix que digui la veritat res millor que donar la veu a Messi, que va ensenyar la samarreta al Bernabéu.
La primera part va ser la demostració que mana l'equip que té la pilota. El Barça la va tenir més estona i, per tant, va manar més estona. Però també va passar mals moments quan la va tenir el Madrid, com en els primers minuts. O quan el Barça, en els moments en què estava jugant més bé, va perdre el domini perquè va perdre Messi durant uns minuts per una agressió de Marcelo a Messi que ni l'àrbitre ni el linier d'aquella banda van veure o van fer veure que no veien. En aquesta segona onada de possessió de pilota el Madrid va aconseguir el primer gol, mentre Messi deambulava pel camp amb una gasa a la boca per tallar l'hemorràgia que li havia causat el cop de colze del lateral brasiler. Deambulava, però meditava enginys. La resta del temps el domini va ser del Barça, que en alguns moments es va assemblar a l'equip que ha sembrat el pànic al Bernabéu moltes vegades en l'última dècada. A aquesta faceta més combinadora de l'equip de Luis Enrique, amb Iniesta i Messi al capdavant de les operacions, el Madrid, sobretot després del gol de Casemiro, només hi va poder respondre aculant-se cap a la seva àrea i amb faltes per frenar els jugadors blaugrana. Cap duel, però, com el que van mantenir Messi i el mig centre blanc, que va tornar a acabar la primera part perquè l'àrbitre no es va atrevir a expulsar-lo.
La qüestió és que quan el Barça va tenir la pilota i se la va passar, l'equip de Zidane ho va passar malament. No perquè els blaugrana creessin gaires ocasions ni fessin un gran futbol, però sí perquè creaven el clima de superioritat dels vells temps. A vegades és molt senzill. Tan sols es tracta d'envoltar bé Messi, ahir molt afinat i, a més, estimulat per la duresa de Casemiro i l'agressió de Marcelo. Com en les millors ocasions, l'argentí va decidir respondre'ls jugant a futbol. El gol de l'empat va ser la seva millor firma.
En la segona part, Zidane va veure que acular-se seria un suïcidi. El Madrid va dominar i va empènyer. L'entrada d'Asensio per Bale, lesionat, havia millorat el seu equip. Igual com el canvi posterior de James per Benzema. El Barça, en canvi, es va quedar allà mateix amb el canvi d'André Gomes per Alcácer. Va resistir i va tornar a dominar quan es va reconnectar a Messi i Iniesta. Fins i tot Rakitic, discret fins llavors, va connectar un xut decisiu. Els dos equips es van desencadenar. El partit estava més desbocat, cosa que afavoreix el Madrid, més amant del desordre. Va ser l'hora dels porters. Keylor i Ter Stegen també van reclamar la seva quota de protagonisme. Però amb l'1-2 el Barça ho tenia a les mans, i més encara amb l'expulsió de Ramos. Però va reaparèixer el Barça desconcertant: va jugar malament amb onze i es va tornar a condemnar: 2-2. Per sort, però, té el 10. L'única veritat és Messi i només cal envoltar-lo de futbol. El 2-3 és pura vida. Ha anat així. Com tota la temporada.