De les meuques a l'ascens
A Girona estem a un parell de jornades d'endinsar-nos en el terreny dels pensaments apocalíptics i desvetllar-nos suats a mitja matinada amb Lotina a la banqueta i Peter Lim a la llotja. De tota manera, hi ha un sector d'histèrics avançats que ja deambulen descalços pel barri jueu, s'aboquen a l'Onyar amb una pedra a l'entrecuix, vaguen capcots per la desolació nocturna de la Devesa i fan reverències islàmiques davant el sepulcre de Sant Narcís. Així doncs, per tal de no agreujar la neurosi de l'aficionat mitjà, aquest grupuscle d'angoixats anònims farien bé de flagel·lar-se als soterranis d'un edifici funcionarial i esbossar els lustres que vivíem per no morir asfixiats en un Montilivi enrunat, amb una banqueta sense timó i una llotja àvida de meuques barates que arrodonien l'ambient de màfia rural. Per això, deixant de banda si s'aconseguirà l'ascens i ens assentarem a primera, s'ha d'agrair la dignificació del club des del president fins al darrer jugador que ha vingut a fer de piló, sense oblidar l'encarregat de vestir una oda en què els mateixos principis són els fonaments dels èxits col·lectius: Pablo Machín.
Ells han estat els artífexs que les noves generacions prioritzin el blanc-i-vermell al blaugrana, i finalment, que per tercer any consecutiu arribem a les darreres setmanes amb una il·lusió reprimida pel pànic d'enamorar-nos de nou. Així doncs, esmicolem la careta de qui es queixa perquè viu millor en la porqueria que en l'expectativa, i siguem agraïts de trobar-nos on tothom es veu des de fa dies, però pocs volen verbalitzar: saltant al Santiago Bernabéu amb la certesa que Casemiro ja es pot vestir de Kim Jong-un, que tampoc serà expulsat. De tota manera, si al final el destí fos un morbós sense moral i tingués l'anhel irrefrenable de posar-nos de nou mirant cap a Pequín, seguiria tenint la convicció que només podríem repetir: Gràcies, Girona, per l'ahir, per l'avui, i pel demà.