Cristiano Ronaldo ha fet aquesta setmana dues coses que han merescut l'atenció dels mitjans. La primera, al Bernabéu. La segona, a la piscina. La primera, destruir l'Atlético en una altra exhibició de voracitat que encadena amb les dues que van esventrar el Bayern. Abans d'això, Cristiano feia mig any que no marcava en la Champions i, com els altres dos integrants de la BBC, estava en qüestió vist el rendiment de la denominada segona unitat, que és com al Bernabéu, sempre més atents a la potència expressiva, que és clau de volta de la narrativa èpica a la qual són addictes, anomenen el que al Camp Nou és fons d'armari. Ara el portuguès, a qui molts, perduda bona part de la capacitat per desbordar rivals al galop, ja situàvem en un compte enrere decadent, reneix com a golejador d'àrea sideral i encadena vuit gols en tres partits de Champions.

L'altre episodi pel qual Cristiano ha obtingut titulars i la quota de protagonisme mediàtic que reclama constantment és la videoselfie que s'ha fet al jardí de casa seva, no pas per celebrar el hat-trick amb el qual ja suma 103 gols europeus i que l'apropa a la final de Cardiff, sinó per haver arribat al milió de seguidors a Instagram. I pot semblar frívola i clickbaitera aquesta atenció que es dedica al postureig a les xarxes de Cristiano, com al de qualsevol altre famós. Però en el cas del portuguès la videoselfie és enlluernadora. No tant perquè acabi llançant-se a la piscina en homenatge, diu, als seus fans, com perquè ni estant de celebració s'oblida dels seus haters, als quals es dirigeix de manera explícita: “Seguiu odiant-me, perquè sense vosaltres no seria el que soc avui.” Cristiano ha sabut vehicular en benefici propi com ningú no només l'artificiosa comparació amb Messi, sinó també les ires que suscita. Cristiano és un home en guerra, que és un tipus d'home que, per contrast amb el batalló de tebis i panxacontents que ens envolten, mereix un respecte. Un tipus incapaç de deixar passar un greuge, un retret, incapaç de no revoltar-se i que porta aquesta confrontació entre el seu ego i la resta del món a extrems infantils. I què és el futbol si no una oda a allò que de més infantil duem a dins? Cristiano, self-made man de ganivet a la boca, emprenyat amb tot i tothom, semideu irat i vigorèxic, s'ha fet millor a còpia de perseverar es diria que més encara que per la glòria personal, per fer emmudir els seus crítics. Cristiano, atleta incomparable però futbolista a anys llum, com tota la resta, de Messi, ha estat capaç malgrat tot de superar la seva condició natural de Wile E. Coyote i mantenir durant anys la tensió competitiva amb el més gran de tots. Ho ha fet de l'única manera possible: com si li hi anés la vida. Alguns dels seus talents seran discutibles. Moltes de les seves formes, també. I part dels seus números, sent com ha estat un dels més grans maquilladors d'estadístiques. Però, paraula de hater, l'honestedat, la perseverança, la voracitat competitiva, són d'una puresa èpica. És a dir, commovedora.