Referèndum

L'adhesió del Barça al Pacte Naci­o­nal pel Referèndum és tan natu­ral com res­pi­rar i així hau­ria de ser rebuda i entesa, aquí i arreu, dema­gogs interes­sats a banda. Si es conegués la història, tal decisió no merei­xe­ria ni la cate­go­ria de notícia. El FC Bar­ce­lona és el que és fa més d'un segle i només hauríem de rei­vin­di­car que la pràctica espor­tiva marxés a l'altura de la teo­ria assu­mida. Mal­grat que cer­tes direc­ti­ves de les dar­re­res qua­tre dècades hagin per­pe­trat mans i mànigues per bui­dar d'ide­o­lo­gia el for­mi­da­ble sim­bo­lisme de l'enti­tat, no ho han acon­se­guit. Llàstima que no exis­teixi coherència amb un majo­ri­tari per­cen­tatge de la massa social, dis­tret amb les min­ses espe­ran­ces d'èxit espor­tiu en espera de mira­cu­lo­ses enso­pe­ga­des ali­e­nes. Just com en els vells temps de Núñez, igual que quan reg­na­ven la medi­o­cri­tat i l'excusa per­ma­nent. Sem­bla que només interessi evi­tar el mal­son de veure el Madrid com­ple­tant la dot­zena de Cham­pi­ons. Per tant, enlai­rant una mica el debat, ben­vin­guda sigui l'adhesió.

Amb el suport al referèndum, el club expressa fide­li­tat a la seva ànima. La que cal i falta en àmbits pura­ment espor­tius, quan tor­nem al cos­tum de viure i sen­tir segons gua­nyi o perdi el màxim adver­sari, tra­dició superada durant els anys en què el Barça va liqui­dar atàvics com­ple­xos i es decidí, que ja tocava, a ser pro­ta­go­nista únic de la seva existència. Si ho voleu, el Maligne haurà gua­nyat la lliga per nom­bro­sos ajuts arbi­trals i no hi haurà qui us tre­gui raó, en espe­cial si bus­queu soli­da­ri­tat entre les files dels fanàtics més irre­fle­xius, aquells que viuen ins­tal·lats en el pre­text i mai no exi­gei­xen que es tre­ba­lli com cal a casa. Sim­ple­ment, com s'acon­se­guia en els anys de màxima esplen­dor, d'acord amb allò que la huma­ni­tat va enten­dre com el “model blau­grana”. Es veu que tot­hom va apren­dre l'admi­rada lliçó tret d'aquí, lloc on anem pas­sant els dies pre­gant per pro­di­gis sense ado­nar-nos de la fei­nada que se'ls ha girat als res­pon­sa­bles del club, gens hàbils per saber des­pat­xar-la, segons queda com­pro­vat. Dels afers judi­ci­als, ni en par­lem. Com que no sur­ten a les por­ta­des, ni se'n parla a les tertúlies, deu ser que no són notícia, que no llen­cen tones de fang sobre la imatge del club, enter­bo­lida pels tri­pi­jocs d'aquells en qui el bar­ce­lo­nisme ha dipo­si­tat la con­fiança de gestió. D'això, ni piu. Es veu que no té importància. En canvi, en donem a un fet natu­ral com el suport a la volun­tat majo­ritària del país, el desig de deci­dir el nos­tre futur.

En la praxi fut­bolística, ha arri­bat el maig i el més calent és a l'aigüera. Només espe­rem pro­di­gis, la resta tant se'ns en dona. De moment, després de des­pat­xar el Vila-real, la vida con­ti­nua igual. És a dir, sense reno­var l'únic indis­cu­ti­ble, sense saber qui coi es farà càrrec d'una ban­queta cada cop més feréstega, amb certs dia­ris far­cits de reforços i rumors com si ja cada dia fos juliol i calgués omplir pàgines i, natu­ral­ment, sense dema­nar cap mena de res­pon­sa­bi­li­tats als ges­tors. En temps de Messi, mai no ens hauríem de con­for­mar amb un hipotètic títol de copa, autèntic sacri­legi. El declivi comença a ser evi­dent. Entre mil excu­ses i dis­trac­ci­ons, ja convé tro­bar alguna decisió digna, de nivell. Sim­ple­ment, com s'espera del millor Barça.