Vint-i-cinc anys

Ens acos­tem a un ani­ver­sari que sovint recor­dem. Faci cinc, deu, quinze, vint o vint-i-cinc anys. I aquest és el cas. Dis­sabte farà vint-i-cinc anys que el Barça va gua­nyar la seva pri­mera copa d'Europa de fut­bol. És un esde­ve­ni­ment, com els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona. Són del mateix any. El 1992 va ser un bon any. Un bona collita. La copa d'Europa del Barça, amb un pele­gri­natge a Lon­dres de molts segui­dors blau­grana, i els Jocs Olímpics, amb mol­tes per­so­nes, algu­nes com­pro­me­ses com a voluntàries, que van viure els Jocs molt de prop. No ens can­sem de recor­dar-los. Donem vol­tes sobre el mateix inten­tant tro­bar cada any alguna cosa nova per expli­car i recor­dar. Ens agrada. Ens fa il·lusió. Pro­ba­ble­ment perquè la majo­ria ho va viure, en aquell moment, amb inten­si­tat. I en té un bon record.

Si par­lem de la copa d'Europa de fut­bol, dis­sabte fa vint-i-cinc anys del gol de Koe­man. Sabem que va ser la victòria d'una idea. Que es va gua­nyar una copa enyo­rada pel bar­ce­lo­nisme, que l'havia tin­gut a tocar en alguna ocasió, però que mai havia acon­se­guit endur-se cap a les vitri­nes del club. Va ser la victòria d'una pro­posta fut­bolística d'algú tos­sut, molt tos­sut, que veia el fut­bol com ningú i que ho sabia enco­ma­nar als seus juga­dors. Johan Cruyff era així. Si els juga­dors fan memòria, par­len d'un geni que anava al davant de tot­hom. Que tenia molt clar com es jugava i com s'havia de jugar a fut­bol i que els renyava sovint sense com­pli­ments. Amb con­tundència, si calia, o els argu­men­tava el con­trari del que tots espe­ra­ven davant d'un mal resul­tat o d'un bon resul­tat. Era impre­vi­si­ble. Sabia el que volia. I com ho volia. Sense con­tem­pla­ci­ons. Cruyff mai va ser com­pla­ent amb els seus juga­dors. Metafòrica­ment més d'un el volia esca­nyar i, alhora, l'abraçar-lo. Ell ho forçava. Era capaç, com qui no vol la cosa, de treure de polle­guera més d'un dels seus per un fi con­cret. Li agra­dava el cos a cos. No el defu­gia. El recor­re­gut que tenia com a entre­na­dor ja l'havia fet com a juga­dor. Sabia quina era la zona de con­fort i com pun­xar-los. I sabia el que no volia ell com a juga­dor. I el que volien els juga­dors. Amb els mit­jans de comu­ni­cació feia el mateix. Feia el que volia. El que ell volia. Con­tes­tava el que volia fos quina fos la pre­gunta. I envi­ava els mis­sat­ges que volia a qui volia. Podia uti­lit­zar dos dis­cur­sos dife­rents. Al ves­ti­dor i en les com­pa­rei­xen­ces en les rodes de premsa. Sabia les reac­ci­ons. Li eren indi­fe­rent. Tenia un objec­tiu. Sem­pre.

La copa d'Europa de Wem­bley va mar­car un camí. Una manera de fer que avui el Barça segueix recor­dant i afina per no per­dre els orígens que li han permès lluir pel món un fut­bol que el dream team va dei­xar assa­bo­rir a tot­hom. Només fa vint-i-cinc anys. Ahir.