Fa set anys, un Jordi Pujol pensionista xalava amb el retorn dels seus fills a la plaça de Sant Jaume, mentre Sandro Rosell acomplia la quimera d’escorxar les restes de Joan Laporta i heretava gratis el Guardiola’s team. Així doncs, el primer, després d’una trajectòria fructífera sustentada per una indiscutible solidesa intel·lectual, i el segon, amb l’exercici banal de contraposar-se al seu antagonista, repetien els mots ètica i moral com si fossin ànimes bonhomioses oblidades pel mal. D’aquesta manera, Pujol reivindicava una Europa allunyada de la supremacia econòmica que aspirava a ser un referent ètic gràcies una societat injectada de valors democràtics, mentre que Rosell, obsessionat a exhortar els auditors, a aixecar les catifes, utilitzava la hipocresia burgesa de la tribuna per explotar el vessant dissipat de Laporta i erigir-se com el gendre ideal, conscient que molts culers es confessen pels pecats de bragueta, però són laxes a l’hora de judicar els desordres monetaris. Per tant, el bon nen del barcelonisme prenia l’estratègia pujoliana de repetir ètica i moral perquè de la redundància en sortís la creença, i el respectable acabés pensant que Qatar era l’Olimp i els grups radicals, xicots amb ganes d’animar el seu equip mentre repassaven l’examen de dilluns sobre l’existencialisme latent en la Generació del 98.

De fet, el retret no arriba per la immundícia econòmica, perquè el columnista mediocre podria haver actuat pitjor, sinó per l’obvietat que per cada Pablo Iglesias on sermonejaven amb superioritat moral sobre el bé i el mal, els bitllets de 500 es partien la caixa a la frontera d’un país muntanyós. De tota manera, ara com ara, la inquietud veritable no rau en els afers de Pujol i Rosell, sinó a saber si Mas i Bartomeu eren prou crèduls i desinformats per ignorar el que passava al seu voltant, perquè del passat podem escapar, però del present ho tenim més complicat.