La dimensió de la proesa de Kilian Jornet
Cal destriar el gra de la palla en la informació que alguns mitjans han publicat sobre les dues ascensions de Kilian Jornet a l’Everest en pocs dies de diferència. Perquè no és cert que hagi superat cap rècord. En la primera ascensió, que va fer des del monestir de Rongbuk, va trigar 26 hores a pujar fins al cim i 12 més a baixar fins al camp base avançat (CBA), on va donar el repte per acabat 38 hores després d’haver activat el cronòmetre. La gesta és extraordinària i colossal, però el seu temps no pot ser considerat un rècord perquè no hi ha marques amb què comparar-lo. I no n’hi ha senzillament perquè mai ningú, que se sàpiga, havia fet una ascensió d’una sola tirada des de Rongbuk. Si algú s’aventura a repetir-la tindrem dos temps i podrem comparar-los. El més baix, llavors sí, podrà ser considerat el rècord d’aquesta ruta. En la segona ascensió, que va fer des del CBA, sí que hi havia temps de referència. Hans Kammerlander, el 1996, va trigar a pujar i baixar des d’aquest punt 16 hores i 45 minuts. Deu anys després, Christian Stangl va rebaixar aquest temps 3 minuts (16h42), però posteriorment la seva marca va ser posada en dubte per les mentides, admeses pel mateix alpinista, en altres ascensions. Kilian va trigar 17 hores, un quart més que Kammerlander i, per tant, aquest temps tampoc no és cap rècord.
Aquests són els números exposats en fred, però per valorar les ascensions de Jornet cal tenir en compte altres paràmetres. A l’Everest, Kilian hi va fer dues ascensions colossals: en estil lliure, sense oxigen, d’una sola tirada i enllaçades gairebé sense recuperació entremig. En la segona ascensió, de què hauria estat capaç si l’hagués feta després d’un repòs adequat i sense el mal temps que es va trobar? Molt probablement hauria rebaixat les 17 hores i hauria esmicolat, de llarg, els temps dels seus predecessors. I, a més, cal tenir en compte que Kilian venia del Cho Oyu, de manera que va encadenar l’ascensió a tres vuit mils en només vint dies, amb tot el desgast que això comporta. Aquest és l’autèntic valor de la seva proesa, més enllà del que marquin els cronòmetres.
En cada cosa nova, Kilian continua sorprenent. Excel·leix en tot el que toca i ara ha posat l’himalaisme potes amunt amb una capacitat sobrehumana per moure’s en les grans altituds. Amb això correm el perill d’infravalorar la manera clàssica d’escalar els grans cims. Però l’Everest, com qualsevol vuit mil, no és mai fàcil de pujar, ni que t’injectin l’oxigen per la vena ni que un xerpa et premi del cul. El que ha fet Kilian Jornet és únic. Aprofitem que és un dels nostres i disfrutem-lo.