Interès
Quan abomines l’oratòria t’exposes a aquestes relliscades. Si odies expressar-te en públic, encara t’ensorrarà més deixar anar un relat ple d’esquerdes en què tot queda pengim-penjam. Neguitós i en fals, pot passar que llancis una perla del calibre “aquells que ens critiquen ho fan per interès”, que ha de generar perplexitat per força a qui t’escolti. Segons el president del Barça, en democràcia qualsevol veu o sensibilitat dissident, argumentada o amb la més saludable voluntat d’oferir alternatives, obeeix a interessos. Només els de la seva corda són bons, que d’interessos no en tenen. I ara. Cada cop que li planten un micròfon al davant passa tan mala estona que acabes simpatitzant amb ell, víctima d’un càrrec que el desborda. Ves per on, comptem amb un màxim representant gens mentalitzat per empassar-se la varietat de gripaus que li toquen. Per culpa dels seus, hem de precisar. Després direm de Rajoy i les seves constants confirmacions que molt malament ha d’anar un país per tenir una mediocritat així al capdavant, però pels nostres barris tampoc no ens podem vantar de gaire cosa. La traca de presentar un paper a la premsa que expressa exactament el contrari del que has dit va provocar una escena digna de Groucho amb allò dels principis i tenir-ne d’altres per canviar-los si s’escau. Tant se val, gràcies a la presentació del nou entrenador ningú ha fet gaire cas de tan curiosa compareixença. Total, una més. Ves per on, en un Barça sempre arrauxat en blanc o negre, el gris impera a la llotja, com si donés color. Per sort seva, tot es tapa massa de pressa. Aquesta darrera aparició ha deixat importants serrells pendents, malgrat que tothom hagi girat full.
Per exemple, tornant a la paraula que diu i compromet, en cap moment es va parlar d’investigar si l’anterior president –i amic, segons ell– ocupava ja el càrrec al capdavant del Barça quan s’eixamplava la presumpta activitat delictiva. Sabem ja que va col·locar un home de palla al capdavant de BSM quan tocava, en promesa expressada, desfer-se de l’empresa per evident incompatibilitat. Però ara haurem d’esperar nous capítols de l’escàndol si volem conèixer la reacció del club, que adopta un paper passiu en l’afer quan li tocaria fer exactament el contrari. Esbrinar, aclarir i allunyar qualsevol rastre de dubte sobre l’actuació de Rosell. Es veu que la directiva adoptarà la coneguda tàctica de veure-les venir. La mateixa que posa en pràctica la desapareguda oposició, pel que sembla, convençuda que els actuals gestors no esgotaran mandat i cauran pel propi pes de les seves carències i accions, que van omplint el got de la infinita paciència del barcelonisme. Mentrestant, aquells que es creuen amos del club apel·len a la unitat, als enemics exteriors i a tot allò que quedi a mà per sortir de l’atzucac, en un clar intent de negar la gran habilitat demostrada en disparar-se als peus. Amb aquesta punta de l’iceberg que encara deixarà més vergonyes visibles, dir blanc amb bones paraules malgrat que la realitat confirmi la negritud de les teves accions resultarà ben complicat. Mentre es van diluint com el sucre en el cafè, víctimes de les pròpies malifetes, ens temem que ni la llista de reforços els salvi del naufragi. Ells sols van obrint noves vies d’aigua al vaixell que tripulen.