Es juga com s’entrena i si no s’entrena no es pot jugar.

Bart­zokas va dei­xar de ser l’entre­na­dor del Barça a finals de gener quan, després d’unes set­ma­nes tre­ba­llant amb una dot­zena de juga­dors, aquests van veure defi­ni­ti­va­ment que el tècnic no s’adap­ta­ria a les seves carac­terísti­ques i, punt deci­siu, que tot i tenir ja una plan­ti­lla al com­plet l’entre­na­ment de baixa inten­si­tat i mono­cromàtic con­ti­nu­a­ria sent el pa de cada dia –encara més, a par­tir del febrer les jor­na­des de doble sessió van des­a­parèixer–. Entre­na­ments afli­gi­dors, d’exigència anèmica i meto­do­lo­gia pobra i laxa. Deli­rant i simp­tomàtic, abans de rebre l’Efes, Cla­ver dei­xava anar: “No estic con­tent de com em van les coses. És cosa meva, però el joc de l’equip tam­poc afa­vo­reix el meu joc.” Cla­ver, l’únic fit­xatge de Bart­zokas. Cla­ver, que venia de fer la seva millor tem­po­rada amb Bart­zokas.

Irri­tat en el reforç posi­tiu i irri­tant en la cor­recció, decla­ma­tori en el gest, el tècnic grec ha fil­trat la tem­po­rada ser­mo­ne­jant coar­ta­des: de les lesi­ons a la manca de capa­ci­tat física de la plan­ti­lla, de la debi­li­tat men­tal dels juga­dors als joves –la mai­nada, ja ho saben, el cen­tre de la dis­ser­tació només quan el pri­mer equip no gua­nya i només a l’estiu o a la pri­ma­vera, quan tot està per fer o quan tot està per­dut–. Dece­be­dor i deso­la­dor, a la inca­pa­ci­tat de gua­nyar-se els juga­dors amb fets, amb joc –un entre­na­dor amb el ves­ti­dor aga­fat pot fer front a quasi tot; un entre­na­dor sense el ves­ti­dor és un entre­na­dor con­dem­nat–, Bart­zokas hi ha afe­git la inco­mu­ni­cació dins del club, tant amb els que tenia al cos­tat com amb els que veia de lluny. Des del pri­mer dia, obrant amb escassa intel·ligència perquè, nave­gat i amb 51 anys, va esco­llir conèixer les inte­ri­o­ri­tats de la lliga i la idi­o­sincràsia del Barça parant ore­lla única­ment a les intri­gues de Rodrigo de la Fuente, la seva ombra al Palau, als avi­ons i als hotels. Un pas en fals de ca l’ample, com ha com­pro­vat des que Nacho Rodríguez ha tor­nat a la casa.

Rodríguez, el segon nou màxim res­pon­sa­ble de la secció en nou mesos i que, encara amb el cadàver bate­gant, a València, va des­til·lar el lle­gat De la Fuente-Bart­zokas –never for­get: el binomi d’Albert Soler– amb un dan­tesc “garan­teixo que la pròxima tem­po­rada hi haurà més com­promís, més dis­ci­plina i més pro­fes­si­o­na­li­tat”.