Moralment, a la capital de la caverna no s’han guanyat el suport de l’esport català. Les xarxes en van plenes, la premsa madrilenya està encesa contra els titulars de la premsa esportiva catalana. Sacrilegi! Han anat a favor de la Juve o han destacat que, aquesta vegada sí, havia estat justa la victòria de l’equip de Chamartín, el que du per nom del seu estadi un feixista que odiava Catalunya.

No entenen res de res, ni en esport, ni en política, ni en justícia. La premsa de la caverna no són més que nuncis de l’amo Pérez. Quants exemplars vendria la premsa catalana si no fos honesta amb el seu públic comprador? La premsa esportiva catalana no pot oblidar els favors arbitrals rebuts en altres edicions de la Champions o en la present, a Munic encara esclaten d’ira per un arbitratge blanc contra el Bayern; en política l’ús i abús del poder de la llotja blanca on tot es cuina a favor de l’equip del règim tafur sortit de la dictadura franquista; en justícia amb la presència contínua de declarats fanàtics merengons en els estaments oficials, sigui àrbitres, federació o jutges.

La premsa esportiva catalana mai pot oblidar la falsa creació de fores de joc inexistents, com feia Stalin esborrant la fotografia dels seus enemics; l’obligat percentatge de jugadors espanyols per evitar massa presència de jugadors catalans o el més greu de tot: el mesquí, soterrat, boicot a potenciar els Jocs de Barcelona del 1992.

La premsa esportiva catalana, escrita en la llengua pròpia del país o en castellà, té dignitat, és l’alternativa a una premsa domada, agenollada davant el poder d’en Pérez, quan no presumptament comprada, com es diu pels nuclis de periodistes independents de Madrid.

I un fet darrer: si l’amo propietari del Castor, que va provocar terratrèmols i temors, que aixeca sospites arreu del món, sigui amb euros, dòlars o pesos, tornés els diners regalats pel PP, PSOE i C’s, podríem creure en la voluntat de justícia. Mentrestant, fora murgues! Visca el futbol honest!