El Lanxess Arena tanca les portes amb la pausa que s’apodera de l’ambient després d’una gran festa. “M’he emocionat”, em deia, a peu de pista, la Carme, que no havia vist un sol partit d’handbol en la seva vida. L’espectacle de Colònia, en una de les seves versions més potents, remarca el conjunt coral per excel·lència. El Vardar. Un col·lectiu que ha estat capaç de trencar inèrcies, discursos tòpics i enfonsar clixés. A prop d’una de les catedrals més velles de l’antic continent, almenys durant 60 minuts, el joc d’equip ha superat les individualitats del PSG.

El combinat de Raúl i Davis ha estat el millor del cap de setmana. També contra Karabatic i companyia. Ric tàcticament, astut sobre el parquet, mostrant repertori i recursos davant de qualsevol obstacle, i amb un jugador en estat de gràcia. L’exhibició de Cindric, ràpid, atrevit, intel·ligent i suficientment petit per recordar-nos que els quilos i els centímetres no ho són tot. El director d’orquestra perfecte per al joc del Vardar, que potser no s’enganxa tant com els grans èxits de l’estiu però ha sabut imposar el seu compàs. Alternatives a davant, variants al darrere, situacions treballades en superioritats i exclusions, control dels detalls. Capaç de córrer i de frenar. De jugar ràpid o jugar lent. Obligat a dominar totes les facetes del joc per, des de la inferioritat que suposa jugar contra Karabatic o Hansen, apoderar-se del partit, portar-lo al seu terreny i sortir-ne vencedor.

No sé si el Vardar és el millor equip d’Europa. La teoria ens obligaria a dir que sí, però el que tinc clar és que aquest cap de setmana ha estat superior a la resta. I ens ha recordat, a mi, a tu, a la Carme i a la resta que, per sort, en l’esport, el que pesa per sobre de tot, és el col·lectiu.