Josep Vives és una persona entranyable. Excel·lent company periodista a Catalunya Ràdio, ja fa temps que va escollir tastar altres camins, com l’advocacia, la política municipal, la presidència del Bàsquet Manresa i, darrerament, com a veu de la junta directiva del FC Barcelona. És un artista de la paraula, una peça fonamental per a aquesta junta directiva, un autèntic home miracle capaç d’emetre missatges institucionals més o menys creïbles de la gestió de la directiva blaugrana. I parlem en aquests termes perquè construir qualsevol discurs d’un relat inexistent és molt difícil. És el Barça actual, amb un president instal·lat darrere d’un plasma apagat que, de tant en tant, fa interferències i deixa anar alguna paraula que, ràpidament, ha de ser matisada. Per Vives o per qualsevol altre executiu (com aquesta mateixa setmana pel cap jurídic, Román Gómez Ponti, que va haver de corregir les declaracions de Bartomeu sobre l’acció de responsabilitat guanyada per l’expresident Laporta i quatre dels seus directius).

Difícil feina la del portaveu quan hi ha tan poques coses a dir, tan poques raons que et donin suport. Què diria Vives, entès en bàsquet com a expresident d’un club de l’elit, després de veure i escoltar la roda de premsa d’abans-d’ahir del màxim executiu de l’àrea dels esports professionals, Albert Soler? Millor callar. Vergonyeta aliena. Un autèntic expedient x. I sobre el futbol? Pobre Vives. Per això calla.

La seva feina, però, rep l’ajut permanent de portaveus sorpresa. Gerard Piqué, per exemple, acostuma a donar la cara cada dos per tres. I amb gran encert, per cert. No porta el braçalet de capità del primer equip, però sí el del club. Una vegada més, l’equip per sobre de l’entitat. Això sí, prescindeix de les bufetades que venen de fora –les rep com a lògiques–, però encara no entén els judicis i atacs de gelosia dels que el critiquen des de dins del mateix Barça, però que, al mateix temps, s’amaguen per no donar la cara i defensar els seus. Aquesta setmana ha hagut de tornar ha aixecar la veu.

També Pep Guardiola, Txiki Begiristain i Ronald Koeman han donat la cara pel Barça. Surrealista. Mentre Bartomeu, Cardoner, Mestre, Moix i companyia viuen interessadament distrets aixoplugats sota els núvols de la sospita (massa causes obertes) tres exfutbolistes que pensen de manera radicalment oposada han sortit a donar la cara per l’equip en aquests moments d’incertesa. Tots tres viuen ben lluny, tots tres han deixat de ser una referència futbolística per a aquesta junta, però tots tres exerceixen de portaveus barcelonistes. Fa pena reflexionar sobre aquesta situació. Arriba l’estiu, però sembla que, de descans, n’hi haurà poc. L’excandidat Agustí Benedito planeja una altra moció de censura. Amb xancletes. Amb plasmes. Amb Vives. Sense Guardiola ni Txiki ni Koeman. I sense Piqué. De moment.