Ernesto Valverde, com a mínim, ha arribat amb quatre anys de retard a entrenar el Barça. En el comiat de Guardiola, al cap de Zubizarreta bullia la idea de tornar a formar equip amb Valverde, com ja havia succeït a l’Athletic els anys 2003 i 2004. La ràpida maniobra del club anunciant que Guardiola seria substituït pel seu ajudant, Tito Vilanova, va descartar el projecte i Valverde va fitxar pel València. Una nova oportunitat es va obrir l’any següent, amb la mort prematura de Vilanova, i el club, per raons misterioses, es va inclinar per Tata Martino. Aleshores, Valverde va fitxar novament per l’Athletic amb un contracte de quatre anys del qual no s’ha volgut desdir fins que ha acabat. Ara, com deia Valverde, quan els temps han coincidit, ha pres finalment les regnes del Barça, on no es trobarà amb Zubi, sinó amb un altre exjugador blaugrana, Robert Fernández, amb qui també va coincidir com a futbolista durant dos anys. Suposem que la idea que es devia haver fet del Barça quan es considerava la seva primera incorporació l’haurà hagut d’anar modificant veient les incorporacions posteriors dels que ara són fixos, com Alba, Neymar, Suárez, Rakitic, Ter Stegen i Umtiti. És, de fet, excepte aquest darrer també un producte Zubizarreta que s’incorpora amb retard. Sort que amb Luis Enrique no s’ha canviat radicalment la línia esportiva i que no es produirà, per tant, un gran canvi de criteri.

M’ha agradat, d’altra banda, un apartat de les seves primeres declaracions del qual no s’ha fet gaire esment. Va dir que una de les seves missions era procurar que els seus jugadors se centressin en el futbol sense deixar-se influir per altres problemes. El procés polític pot, segurament, alterar l’ambient de normalitat, però també sobre el club branden incerteses. Els esquitxos que es poden rebre per les resolucions judicials pendents, pel patrocini de Qatar i per la reversió dels paràmetres que representa la sentència absolutòria de Joan Laporta i els seus directius poden fer trontollar la directiva.