Opinió

Diners a dojo

Argumentar que ja pagarà algú ha generat forats econòmics als clubs de futbol que difícilment s’han superat ni recuperat

Cada final de tem­po­rada és el mateix. Es parla com si res de gra­pats de mili­ons i més mili­ons d’euros per fer fit­xat­ges. Amb ale­gria. Molta ale­gria. I diria que sense cap ver­go­nya, tal com està soci­al­ment el pati. Podríem con­si­de­rar que alguns clubs i els seus entorns, dels que habi­tu­al­ment reme­nen les cire­res, actuen amb una certa pre­potència. I alguns, a més, tenen el valor d’afir­mar si es con­si­dera barat o car un fit­xatge segons els seus interes­sos. No hi ha cap límit. Ningú no el posa. Ni el volen posar. Es mouen xifres ofen­si­ves per acon­se­guir allò que volen. Sigui com sigui. Cal­dria una regu­lació per tallar les excen­tri­ci­tats econòmiques d’alguns clubs i poder recla­mar res­pon­sa­bi­li­tats.

És veri­tat que hi ha juga­dors que bus­quen una sor­tida pro­fes­si­o­nal i es posen en el mer­cat modes­ta­ment. O els hi posen. D’altres es mouen enmig del negoci fut­bolístic i neces­si­ten ine­vi­ta­ble­ment que cada tem­po­rada els diners cir­cu­lin al vol­tant d’una o diver­ses estre­lles, reco­ne­gu­des o emer­gents. És indi­fe­rent. Sovint es defen­sen interes­sos opo­sats que molts cops aca­ben sent coin­ci­dents. Ara és tem­po­rada alta per als agents dels juga­dors, que fan decla­ra­ci­ons a tot­hom que els vol escol­tar expli­cant-los ofer­tes reals, ofer­tes pro­ba­bles i ofer­tes pos­si­bles esce­ni­fi­cant que el mer­cat es mou i que els seus repre­sen­tats tenen més ofer­tes i més interes­sants que ningú i que no estan deva­lu­ats. Només fal­ta­ria. Al con­trari. Tenen més pre­ten­dents que ningú. Algu­nes són inver­si­ons amb un ball de mili­ons injus­ti­fi­ca­ble. D’altres són i volen ser impos­si­bles de deses­ti­mar. Can­vis, recan­vis i inter­can­vis. Se sap que hi ha espe­ci­a­lis­tes a ten­sar la corda per acon­se­guir que el seu repre­sen­tat aban­doni el club. Hi ha clubs com­pa­ra­dors que habi­tu­al­ment no són vene­dors ni ho vol­drien ser, però els cal per tenir diners a caixa i poder fer moure la roda en un mer­cat tras­bal­sat cada estiu per alguna estre­lla que s’ha de recol·locar. Tots aca­ben venent per com­prar. No hi ha més remei. Tots pen­sen a fer caixa. En oca­si­ons, s’han fet enques­tes a segui­dors i socis de clubs de fut­bol que han valo­rat el fet d’endeu­tar-se per damunt de les pos­si­bi­li­tats econòmiques reals de l’enti­tat per fit­xar sense mira­ments. És sor­pre­nent però real. Una autèntica bes­ti­esa. I difícil­ment jus­ti­fi­ca­ble per les pre­ten­si­ons de tenir un equip millor. Aquesta filo­so­fia va de baixa. Argu­men­tar que ja pagarà algú ha gene­rat forats econòmics als clubs de fut­bol que difícil­ment s’han superat ni recu­pe­rat. Sovint els preus que es paguen, mar­quen els juga­dors. A alguns els afecta men­tal­ment sabent els comen­ta­ris que es fan. D’altres mouen els diners a dojo.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.