San Emeterio és el que separa el gra de la palla amb una finta de tir i un quasi imperceptible però real moviment de cos. El que juga la transició a cullerades, amb un dinamisme frenat, solemne i inabastable. El que acaba sempre per la dreta, en una acció coneguda i d’efectes detonants. A camp obert i a mitja pista, amb bots instantanis que acceleren la circulació i localitzen l’avantatge en el contrapeu, executant a una il·lusòria velocitat lenta. Amo en el joc sense pilota, en defensa i en atac, és el senyor feudal dels espais i és sa com un gra d’all i si el món girés més a poc a poc la seva carrera seria un fet habitual i no pas excepcional.

Ens han convençut que tot això s’acaba en l’NBA, en la selecció espanyola, en el Barça i en el Madrid, i San Emeterio és estrany perquè, abduïts per la fantasia, ja només volem crear All-Stars. Dèiem fa uns anys que cada aficionat era un entrenador i ens feia gràcia perquè no vèiem que es podia anar a pitjor: avui cada un dels que s’atansen al bàsquet és director esportiu, cercatalents i, per sobre de tot, un visionari com no n’hi ha hagut cap altre. I el bàsquet viu sotmès a un no se sap què que impossibilita parlar o escriure sobre jugadors majors de posem-hi 22 anys perquè no és tendència, un no se sap què que ens vol vendre la moto que el noi de 23 o 24 anys que no ha explotat ja no serveix ni val la pena seguir –explotar: hi ha algun concepte més perniciós en tota aquesta trampa?

I si tot això hagués estat el paradigma de fa deu anys avui no gaudiríem d’un tros de jugador com San Emeterio. Però el Senyor, oportú i afable amb els que s’espavilen tots sols –només així s’explica que encara es puguin agafar rebots sense saltar–, va decidir que l’aler vingués al món fa 33 anys per evitar que, a partir d’aquells 10/11 triples en un partit amb el Girona el gener del 2007, les animalades que s’haurien sentit, escrit i piulat l’enterressin viu i ens privessin de la joia d’assistir a una carrera fascinant.

Enmig del discursejar de joves herois i malvats que suposem que només volien jugar a bàsquet, cada una de les temporades de San Emeterio ens recorda tot el que ens estem perdent i tot el que ens perdrem per l’afany, irracional i irrefrenable, de voler descobrir diàriament un Pau Gasol, un Ricky, un Jokic o un Doncic.