El relleu
A partir dels 32 o 33 anys en futbol els contractes, any a any. En els altres esports professionals, a l’edat més adequada, però també any a any. Una professió esportiva no és una ONG, o sigui, que rendiment al camp de joc a canvi de diners, si no, bon vent i barca nova.
Els primers que ho entenen són els jugadors. Ells saben si poden arribar al nivell del club en què militen. Els qui no ho entenen són els directius febles que temen declaracions del crac que es va fent gran o dels titulars d’una premsa esportiva cada cop més irracional. Per cert, en els insults a Guardiola, la Brunete mediàtica unitarista espanyola s’ha superat fins a límits inversemblants.
Xavi va dir adeu en el moment just, a Puyol li sobrà un any, Iniesta és una joia de jugador que s’ha de valorar molt i així a tots i cada un dels jugadors. El problema està en els relleus, en la pausada i ferma incorporació al primer equip dels qui empenyen per sota. Han de tenir minuts, projecció i consciència d’equip i club. Aquest és l’esperit de la Masia. Aquest és el punt clau de qualsevol jugador format al planter.
Tot està en una progressiva escala de nivells de joc, des del futbol infantil i aleví fins al primer equip. On falla el relleu és en els jugadors que a partir dels divuit anys volen ser professionals per una immediata ambició econòmica i esportiva prou humana –la pressió de la família i l’entorn pesen molt– quan veuen que davant seu hi ha jugadors que tenen recorregut per a uns quants anys i ells estan en espera.
És el cas dels centrals, veient un colós Umtiti, o al davant, en admirar un Neymar universal. Per això és tan i tan necessari un equip a segona A, la divisió de plata. La raó és mantenir la filosofia de formar jugadors, fet irrenunciable com a filosofia del club. Si no es té, no es puja o, estant a 2a A, es baixa. És aleshores quan el Barça ha de ser el company de viatge dels clubs catalans de 2a A. Com en la mesura que es pugui –hi ha els interessos del Manchester City pel mig– col·laborar amb el Girona a 1a.
Si ha funcionat d’una forma tan de somni, el camí és clar: planter i planter.