El polonès que pujava al cel
Polònia és un lloc fantàstic, on no hi ha moltes muntanyes. Però sense els alpinistes polonesos, la història del muntanyisme no seria la mateixa. Va passar que a la fi dels anys setanta i principi dels vuitanta va aparèixer un grup de tipus rossos, valents i forts per l’Himàlaia amb una tècnica i uns conceptes que van commocionar les mateixes muntanyes, un grup que pujava als cels a l’hivern, –què hi feia!–, escapant de la crua realitat d’un país asfixiat pel comunisme més dur i gris. No eren, diuen, un grup cohesionat, però sí que es respectaven des de la consciència del que eren: grans escaladors i tan valents que desafiaven les muntanyes, el règim i la precària economia del país europeu. Vivien en una Polònia ficada de ple en el comunisme, que va portar el país sencer a la vaga i que va desembocar en la declaració de la llei marcial per part del general Wojciech Jaruzelski el 1981, un temps en què van ser assassinades més de 250 persones i al voltant de 10.000 van ser empresonades per raons polítiques.
I allà estaven Voytek Kurtyka, obstinat a obrir vies impossibles; la increïble Wanda Rutkiewicz, probablement la millor alpinista de la història; Krzysztof Wielicki, el rei de gel, li deien; Andrzej Zawada; Andrej Czok; Janus Skorec; Artur Hajzery, i, per descomptat, Jerzy Kukuczka. Tots estan morts, menys Wielick. De tots, Jerzy, Jureck, Kukuczka (24 de març de 1948, Katowice, Polònia - 24 d’octubre de 1989, Lhotse, Nepal) va trencar fronteres i va fer història.
Va començar dedicant-se a l’espeleologia, però aviat es va passar a l’alpinisme i va començar a escalar als Tatres, als Alps i a les Dolomites, sobretot. Va escalar a Alaska i al Hindu Kush, on va començar a deixar constància que era alguna cosa especial: hiverns a la Marmolada i als Grans Jorasses, al sud del Denali, obertura de l’aresta nord del Tirich Mir est... l’assenyalaven abans d’aparèixer per l’Himàlaia.
Kukuczka va aconseguir coronar l’Everest el 1980 obrint una nova ruta –única vegada que va necessitar ajuda d’oxigen artificial– i a partir d’aquí va continuar la seva llista de conquestes que el van portar a coronar els catorze cims en 7 anys i 11 mesos, un rècord per velocitat que es va mantenir 25 anys, fins que el sud-coreà Kim Chang-Ho, el 20 de maig del 2013, va rebaixar en una mica menys d’un mes la marca i va establir un nou rècord en 7 anys, 10 mesos i 6 dies.
En el procés de conquesta dels catorze vuit mils va establir deu noves rutes i va escalar quatre dels cims a l’hivern. “Em fascinava la idea de catorze noves vies als catorze vuit mils. Ho duia a terme amb passió. Una nova ruta o fer-la a l’hivern, un lloc on ningú hagués estat mai. Era un preu que mereixia la pena pagar. Un veritable joc”, va dir. Un joc en què hi havia un altre participant: l’italià Reinhold Messner, amb qui va lluitar per ser el primer a conquerir els catorze vuit mils. Va perdre la cursa. Messner va coronar abans els catorze en una competència certament irreal. Els polonesos no tenien ni un cèntim i les seves cordades es finançaven de miracle. Explica la llegenda que arribaven al camp base sense ni un cèntim, però amb material de l’exèrcit polonès –bones botes, jerseis de llana teixits per l’àvia, ancoratges de titani– que canviaven per menjar. Ni per a això, en tenien els polonesos.
Es fa broma al camp base de l’Annapurna que l’any que van afrontar l’ascensió es va donar per fet que Jureck i Wanda Rutkiewicz s’havien convertit en parella. Això es deia pels crits de plaer que sortien a la nit de la tenda que compartien: la realitat era que es morien de gust i reien amb ganes mentre es menjaven el bacon que la cordada austríaca tenia guardat per celebrar l’èxit de l’ascensió i que ells, morts de gana, es cruspien a les nits. Les dels polonesos eren cordades plenes d’il·lusió.
“Han representat un alpinisme honrat, dur i auster. Van fer coses en condicions hivernals tan desagradables que uns altres ni es van plantejar. Eren durs, molt durs. I, a més, van deixar una petjada d’innovació, perquè van obrir moltes vies”, reconeix l’alpinista català Ferran Latorre, que ha tingut la sort de conèixer Krzysztof Wielick.
“No n’hi ha prou estant a les muntanyes, no n’hi ha prou estant en una expedició. Considero que si es va a les muntanyes ha de ser amb algun objectiu, i aquest objectiu és pujar fins a dalt.”
Jureck es va matar pujant una paret al Lhotse. Havia comprat unes cordes de segona mà a Katmandú i es van trencar quan estava a uns 8.200 m, a pocs metres de fer el cim.
Està enterrat en una esquerda de la glacera de la mateixa muntanya.
Messner li va dir: “Tu no ets el segon. Tu ets gran.”
Notícies
Diumenge,24 novembre 2024