Harry Gregg, l’heroi de la catàstrofe de Munic, va morir als 87 anys el passat dia 16 a Londonderry. El porter nord-irlandès del United viatjava en el vol que es va estavellar poc després d’enlairar-se el 6 de febrer del 1958. Passarà a la història com el millor porter britànic de tots els temps, amb permís de Gordon Banks. No ho recorda gaire gent, però hi va haver el dubte de si era millor Iaixin, l’aranya negra, o Gregg, aquella mola nascuda a Magherafelt el 27 d’octubre del 1932.

En l’accident hi van morir 23 persones. Gregg, ignorant l’ordre de córrer a cobert per evitar una possible explosió, es va capbussar entre les restes en flames i va rescatar Vera Lukic, l’esposa embarassada d’un diplomàtic iugoslau; la seva filla petita, Vesna, i els seus companys Scanlon, Wood, Blanchflower, Charlton i Viollet. A aquests dos últims, inconscients, els va arrossegar pels cinturons. “Mentiria si digués que hi penso sempre; em tornaria boig”, va declarar el 2018 abans de commemorar el 60è aniversari del dramàtic episodi. “Si tot el que he fet és el que va passar a Munic, si la meva vida es resumís en això, no hauria aconseguit gran cosa”, va assegurar abans de rememorar: “Recordo mirar per la finestra i veure passar un arbre i una casa. I, de sobre, tot es va tornar negre i les guspires van començar a volar. “Vaig sentir un cop fort i vaig pensar que m’havien tallat la part superior del crani. L’avió es va posar de costat, gairebé al revés. Tot va ser silenci i foscor. Es va fer de dia per un segon i vaig pensar que era mort. Em vaig asseure en silenci però una idea estranya em va passar pel cap: pensava que tenia una gran vida i una família meravellosa, i no sabia parlar alemany!”, va explicar.

Era viu. “Em vaig descordar el cinturó de seguretat i vaig sortir. El capità Thain va aparèixer amb un extintor i em va dir: «Corre, desgraciat, l’avió està a punt d’explotar!» Però vaig sentir el plor d’un nen i vaig recular. Vaig trobar la criatura i la vaig treure a fora. I vaig tornar enrere i vaig trobar la seva mare, que estava en males condicions. Vaig obrir un forat al fuselatge i la vaig empènyer. Vaig trobar Albert Scanlon greument ferit i també vaig mirar de treure’l, però estava atrapat pels peus i no el podia moure. Peter Howard, el fotògraf del Daily Mail, li estava fent companyia. Vaig córrer cap a la cua de l’avió i hi vaig trobar Bobby Charlton i Denis Viollet immòbils. Els creia morts i els vaig arrossegar com nines de drap. Vaig cridar Jackie i, mentre el buscava, vaig veure la cua de l’avió en flames. Vaig trobar Matt Busby conscient però amb dolor al pit i cridant «les cames, les cames!» El vaig consolar i vaig trobar Blanchie plorant, amb Roger Byrne damunt seu, mort. El braç d’en Jackie sagnava molt i li vaig fer un torniquet amb la corbata. Tot seguit van començar les explosions i va venir algú amb una xeringa a la mà. Vaig caure damunt la neu... i quan em vaig girar vaig veure Dennis i Bobby drets, mirant el foc. Si els havia fet morts! Em vaig agenollar i vaig plorar agraint a Déu que alguns de nosaltres fóssim vius. Mai abans havia vist la mort i mai vaig voler tornar-la a veure.”

Tretze dies després va reaparèixer a Old Trafford contra el Shefield Wednesday en una semifinal de la FA Cup que va classificar el United. Tenia molt de mal de cap i el neurocirurgià no va dubtar: fractura de crani. Per Gregg el 1957 el United havia pagat 23.500 lliures. El porter més car del món. Va ser íntim de Jackie Blanchflower, Ray Wood, Liam Whelan i Johnny Berry, tots entusiastes jugadors de pòquer. Porter fornit i tosc, solvent i segur, va ser 25 cops internacional amb Irlanda del Nord i va jugar el mundial de Suècia (1958), on va ser escollit el millor del campionat. El 2008 va ser nomenat graduat honorari de la Universitat de l’Ulster i va rebre el títol de doctor per la seva contribució al futbol.

“Harry ha mort tranquil·lament a l’hospital Causeway de Coleraine acompanyat de las seva família”, deia una nota de la seva fundació. Era a l’hospital amb una llarga malaltia. El United li dedicarà una estàtua al racó on s’honora la memòria dels supervivents del 6 de febrer del 1958. Bobby Charlton és l’únic que continua viu. L’últim heroi va morir a Londonderry.