L’ascensor de la Masia
Els axiomes són per a la ciència. En el futbol sempre solen quedar desmentits. O, dit més arran de gespa, la qualitat se sol imposar als tòpics. La pilota és una roda d’exemples d’això. Hi va haver una època en què era gairebé un dogma que no es podia jugar a futbol sense un doble pivot davant de la defensa. Fins i tot el Brasil ho va implantar en lloc del jogo bonito. Però va arribar Cruyff i va jugar amb tres defenses i un migcentre creatiu. I va guanyar i, tant o més important, va tornar la gent al Camp Nou i als estadis de futbol. Hi va haver també després una època en què Cruyff ja no seia a la banqueta del Barça, i ens vam creure que dos jugadors com Xavi i Iniesta no podien jugar junts, i encara menys al costat d’un altre petit, Deco. Era l’època dels migcampistes en forma de decatleta, del múscul que arrasava les idees. I tots tres van encaminar el Barça cap a la seva època més daurada de futbol i títols. També ens vam creure tots que un entrenador sense experiència seria incapaç de governar una nau com el Barça. I Pep Guardiola no només ho va fer, sinó que va obrir el futbol mundial a noves idees inspirades en els vells fonaments. El futbol és tan capriciós que fins i tot és capaç de desmentir gent com Johan Cruyff quan va dir que ajuntar Messi i Neymar era posar dos galls en un galliner i que s’acabarien barallant. No només no ha passat, sinó que s’hi va afegir un tercer gall en discòrdia, Luis Suárez, i resulta que són carn i ungla dins i fora del camp.
No és del tot partidista ni casual que tots aquests exemples siguin del Barça i no de la resta del món. Cap club com el blaugrana ha estat tan influent, contracultural i revolucionari en el panorama futbolístic. No perquè sigui el que ha guanyat més en les últimes dècades, sinó, sobretot, per com ho ha fet. Ha demostrat que les idees trenquen barreres, que el talent esvaeix tabús, que els tòpics només són per als que no s’atreveixen a tenir discurs.
La preservació d’aquesta singularitat del Barça és més fonamental que qualsevol fitxatge. I ara que el Barça B ha aconseguit l’ascens a segona A també és un bon moment per pensar-hi. S’ha de felicitar Gerard López i l’equip per haver aconseguit l’objectiu fixat pel club. Un objectiu que es basa en el raonament que el pas de segona A a primera divisió és més assequible. És objectivament cert. Però és que el Barça no és només primera divisió. És el Barça i la seva singularitat. Com va dir Guardiola als seus jugadors quan va arribar a la banqueta del Barça B el 2007, “això no és tercera divisió, és el Barça”. Per tant, tenir l’equip filial a segona A està molt bé i és una manera d’escurçar el camí de la ciutat esportiva al Camp Nou. Però no l’únic, ni possiblement el principal. De la mateixa manera que hem vist que el Barça trenca tòpics i esclafa axiomes del futbol, els camins per arribar de la Masia al Camp Nou són múltiples i, si s’analitza cada cas, gairebé personalitzats. Xavi Hernández feia anys que era un bon jugador per al Barça, però fins als 28 anys, quan va guanyar l’Eurocopa amb la selecció espanyola i Guardiola li va donar galons en el que seria el millor Barça de la història. El talent d’Iniesta era únic des que el vam descobrir amb 12 anys, però fins als 24 no va ser titular imprescindible i una figura mundial. Sergio Busquets i Pedro, en canvi, van arribar i moldre, amb 19 i 20 anys. La seva rapidesa té a veure amb el fet que la idea amb què havien jugat a tercera i la del primer equip eren exactament la mateixa, perquè estava en mans de Guardiola. Sergi Roberto ha necessitat més temps per fer quadrar el temps i el seu talent. O Piqué va haver de marxar a fora per créixer. Només un talent com Messi és capaç de saltar temps i distàncies. Per a la resta, confiança i paciència.
Ara que ens agafa mal al fetge cada vegada que un club milionari s’emporta una perla de la Masia, és important pensar en aquests exemples. I recordar que en tots els casos hi ha pocs factors imprescindibles: un entrenador al primer equip que els doni l’oportunitat, que a la ciutat esportiva tots juguin a la mateixa cosa i que per arribar al Barça B no es trobin el camí ocupat per altres prioritats.