Ben gràfic, això de posar-se la soga al coll un mateix. Comença per generar un corrent d’opinió: ara hem de signar titulars indiscutibles. I, de propina, corrobora el president, renovar el famós fons d’armari, que sembla arnat de bell nou. Es fixen les expectatives ben altes, Verratti, Bellerín i Dembélé. Com que cal renovar il·lusions i pal·liar anàlisis crítiques, els diaris comencen a esbombar objectius. Naturalment, per falta de memòria, ja hem oblidat aquella matraca amb Pogba. Llepant el bolígraf, surt una inversió de 200 milions. Els tenen? De veritat? Vas per un migcampista a sou de xeics que no volen vendre. Vas a recuperar un lateral escapat del niu que ara costa un ull de la cara; maniobra, per desgràcia, prou acostumada. De passada, acabes de pagar l’estadi nou a l’Arsenal, un altre costum estrafolari. I tercera, l’any passat vas deixar escapar l’extrem argumentant que encara estava verd. El ràpid procés de maduració ha encarit la peça una barbaritat per ratificar que, en aquest món de mones, qui no corre, vola. Tres serials ja muntats sense previsió d’èxit, amb extraordinari marge de risc que, segurament, et farà recórrer a l’hipotètic pla B quan es confirmin dificultats, recurs que desil·lusionarà la parròquia. Els trauràs el caramel de la boca. De moment, a Dortmund et diuen que tururut i apliques el recurs justificatiu que ja hi tornaràs l’any vinent, a veure si hi ha sort i la gent se n’oblida. Quines ganes, insistir en contractacions pròpies de la portera de Núñez. Ningú es planteja, per començar, si estàs en disposició de caixa, si pots o no afrontar aquesta multimilionària inversió. Com que és el Barça, que no falti de res i que pagui el gust i les ganes. És com jugar a la ruleta russa, però amb el tambor carregat de bales. En paral·lel, vinga brasilers. I un, en flagrant disbarat, anuncia enmig d’una timba de pòquer que ja ho té fet per a l’any vinent. L’arrauxat oblida el seu contracte en vigor amb un Santos que, només faltaria, posa el crit al cel. De propina, està representat pel pare de Neymar i és exparella de la germana de l’astre. Tot queda en família, sí, formant un esperpent impropi d’aquesta institució.

Total, ja veurem per on progressa la trama, que imaginem farcida de giragonses espectaculars. No podran fitxar el que van anunciar i hauran d’empescar-se-les amb imaginació per dir-nos que no estan madures. I si pensem a vendre, resulta que tots són intransferibles. I si parlem d’economia, les renovacions de Messi, Rakitic i Suárez, carregades a l’exercici vinent per preservar xifra de superàvit quan tanquin campanya. A tot això, un tal Iniesta, millor persona encara que personatge, comença a dubtar sobre la seva continuïtat i temem que sigui una simple qüestió de tacte, de saber-lo mimar, estimar i tranquil·litzar com mereix i tocaria. El manxec neguiteja. Panorama de riscos màxims per voluntat pròpia en què ningú exigeix complir la paraula donada en un club paradigmàtic en comprar car com el foc i regalar l’excedent perquè ningú paga traspàs amb els sous que arrosseguen.

Avui, el filial tornarà a segona A i engegaran el relat oficial. Ja sabeu, el planter rutlla. Ho presentaran com el gran triomf de la Masia quan la columna vertebral ha vingut de fora i tocarà sostre amb l’ascens. Tot plegat, feixuc de digerir. Deu ser que, amb la soga al coll, costa empassar.