La soga

Ben gràfic, això de posar-se la soga al coll un mateix. Comença per gene­rar un cor­rent d’opinió: ara hem de sig­nar titu­lars indis­cu­ti­bles. I, de pro­pina, cor­ro­bora el pre­si­dent, reno­var el famós fons d’armari, que sem­bla arnat de bell nou. Es fixen les expec­ta­ti­ves ben altes, Ver­ratti, Bellerín i Dembélé. Com que cal reno­var il·lusi­ons i pal·liar anàlisis crítiques, els dia­ris comen­cen a esbom­bar objec­tius. Natu­ral­ment, per falta de memòria, ja hem obli­dat aque­lla matraca amb Pogba. Lle­pant el bolígraf, surt una inversió de 200 mili­ons. Els tenen? De veri­tat? Vas per un mig­cam­pista a sou de xeics que no volen ven­dre. Vas a recu­pe­rar un late­ral esca­pat del niu que ara costa un ull de la cara; mani­o­bra, per desgràcia, prou acos­tu­mada. De pas­sada, aca­bes de pagar l’estadi nou a l’Arse­nal, un altre cos­tum estra­fo­lari. I ter­cera, l’any pas­sat vas dei­xar esca­par l’extrem argu­men­tant que encara estava verd. El ràpid procés de madu­ració ha enca­rit la peça una bar­ba­ri­tat per rati­fi­car que, en aquest món de mones, qui no corre, vola. Tres seri­als ja mun­tats sense pre­visió d’èxit, amb extra­or­di­nari marge de risc que, segu­ra­ment, et farà recórrer a l’hipotètic pla B quan es con­fir­min difi­cul­tats, recurs que desil·lusi­o­narà la parròquia. Els trauràs el cara­mel de la boca. De moment, a Dort­mund et diuen que turu­rut i apli­ques el recurs jus­ti­fi­ca­tiu que ja hi tor­naràs l’any vinent, a veure si hi ha sort i la gent se n’oblida. Qui­nes ganes, insis­tir en con­trac­ta­ci­ons pròpies de la por­tera de Núñez. Ningú es plan­teja, per començar, si estàs en dis­po­sició de caixa, si pots o no afron­tar aquesta mul­ti­mi­lionària inversió. Com que és el Barça, que no falti de res i que pagui el gust i les ganes. És com jugar a la ruleta russa, però amb el tam­bor car­re­gat de bales. En paral·lel, vinga bra­si­lers. I un, en fla­grant dis­ba­rat, anun­cia enmig d’una timba de pòquer que ja ho té fet per a l’any vinent. L’arrau­xat oblida el seu con­tracte en vigor amb un San­tos que, només fal­ta­ria, posa el crit al cel. De pro­pina, està repre­sen­tat pel pare de Ney­mar i és expa­re­lla de la ger­mana de l’astre. Tot queda en família, sí, for­mant un esper­pent impropi d’aquesta ins­ti­tució.

Total, ja veu­rem per on pro­gressa la trama, que ima­gi­nem far­cida de gira­gon­ses espec­ta­cu­lars. No podran fit­xar el que van anun­ciar i hau­ran d’empes­car-se-les amb ima­gi­nació per dir-nos que no estan madu­res. I si pen­sem a ven­dre, resulta que tots són intrans­fe­ri­bles. I si par­lem d’eco­no­mia, les reno­va­ci­ons de Messi, Raki­tic i Suárez, car­re­ga­des a l’exer­cici vinent per pre­ser­var xifra de superàvit quan tan­quin cam­pa­nya. A tot això, un tal Ini­esta, millor per­sona encara que per­so­natge, comença a dub­tar sobre la seva con­tinuïtat i temem que sigui una sim­ple qüestió de tacte, de saber-lo mimar, esti­mar i tran­quil·lit­zar com mereix i toca­ria. El man­xec negui­teja. Pano­rama de ris­cos màxims per volun­tat pròpia en què ningú exi­geix com­plir la paraula donada en un club para­digmàtic en com­prar car com el foc i rega­lar l’exce­dent perquè ningú paga traspàs amb els sous que arros­se­guen.

Avui, el filial tor­narà a segona A i enge­ga­ran el relat ofi­cial. Ja sabeu, el plan­ter rut­lla. Ho pre­sen­ta­ran com el gran tri­omf de la Masia quan la columna ver­te­bral ha vin­gut de fora i tocarà sos­tre amb l’ascens. Tot ple­gat, fei­xuc de dige­rir. Deu ser que, amb la soga al coll, costa empas­sar.