Extra­po­lar el model econòmic de les empre­ses al món del fut­bol, i fer-ho fil per randa pot ser con­tra­pro­du­ent. L’Espa­nyol, en algu­nes, mol­tes coses ho esta fent des de l’arri­bada del nou con­sell d’admi­nis­tració i fins ara ha fun­ci­o­nat amb bas­tant encert. Ara bé, fiar-ho tot al model empre­sa­rial clàssic té alguns perills quan s’entra en la dinàmica del negoci del fut­bol.

M’explico: si bé sem­pre s’ha dit allò de “dei­xar sor­tir abans de fit­xar”, però men­tres­tant s’anava fent, s’ana­ven tan­cant incor­po­ra­ci­ons, que de retruc ser­vien per pres­si­o­nar els que es resis­tien a mar­xar, ara sem­bla que el club, almenys des de l’àrea econòmica, s’ho ha pres a la valenta i ha para­lit­zat la pla­ni­fi­cació del pri­mer equip de cara a la pro­pera tem­po­rada. Aquesta moment de standby afe­bleix el club a l’hora de com­pe­tir pels fut­bo­lis­tes que més interes­sen.

Juga­dors com Borja Valero, Mari­ano, Ale­jan­dro Pozu­elo o Medrán, i evi­dent­ment molts d’altres, difícil­ment s’espe­ra­ran que el Cai­cedo de torn marxi del club per fit­xar. Això, malau­ra­da­ment per a l’Espa­nyol, no pas­sarà.

No dubto que la direcció espor­tiva està ana­lit­zant la situ­ació, con­tac­tant amb tots els clubs i juga­dors que interes­sen, i els expli­quen la situ­ació, però el món del fut­bol no espera. Així, segu­ra­ment s’aca­ba­ran esca­pant pri­me­res opci­ons i la plan­ti­lla no s’ajus­tarà tant al desit­jat per l’àrea espor­tiva.

Aquí és un es cou la recur­rent tensió entre les dues àrees del club que sovint acaba en fla­mes. Però si bé això s’ha vis­cut a l’Espa­nyol des de fa dècades, ara, amb la potència econòmica del pro­jecte Chen, no hau­ria de pas­sar.

Cai­cedo i la resta de juga­dors pres­cin­di­bles ja mar­xa­ran, pot­ser l’últim dia de mer­cat, però aca­ba­ran sor­tint. Si es tracta de no per­dre gai­res diners en aques­tes ges­ti­ons, aca­baràs per­dent poten­cial espor­tiu, que serà el que real­ment t’aca­barà donant èxits demà i a mitjà ter­mini bene­fi­cis.