Extrapolar el model econòmic de les empreses al món del futbol, i fer-ho fil per randa pot ser contraproduent. L’Espanyol, en algunes, moltes coses ho esta fent des de l’arribada del nou consell d’administració i fins ara ha funcionat amb bastant encert. Ara bé, fiar-ho tot al model empresarial clàssic té alguns perills quan s’entra en la dinàmica del negoci del futbol.

M’explico: si bé sempre s’ha dit allò de “deixar sortir abans de fitxar”, però mentrestant s’anava fent, s’anaven tancant incorporacions, que de retruc servien per pressionar els que es resistien a marxar, ara sembla que el club, almenys des de l’àrea econòmica, s’ho ha pres a la valenta i ha paralitzat la planificació del primer equip de cara a la propera temporada. Aquesta moment de standby afebleix el club a l’hora de competir pels futbolistes que més interessen.

Jugadors com Borja Valero, Mariano, Alejandro Pozuelo o Medrán, i evidentment molts d’altres, difícilment s’esperaran que el Caicedo de torn marxi del club per fitxar. Això, malauradament per a l’Espanyol, no passarà.

No dubto que la direcció esportiva està analitzant la situació, contactant amb tots els clubs i jugadors que interessen, i els expliquen la situació, però el món del futbol no espera. Així, segurament s’acabaran escapant primeres opcions i la plantilla no s’ajustarà tant al desitjat per l’àrea esportiva.

Aquí és un es cou la recurrent tensió entre les dues àrees del club que sovint acaba en flames. Però si bé això s’ha viscut a l’Espanyol des de fa dècades, ara, amb la potència econòmica del projecte Chen, no hauria de passar.

Caicedo i la resta de jugadors prescindibles ja marxaran, potser l’últim dia de mercat, però acabaran sortint. Si es tracta de no perdre gaires diners en aquestes gestions, acabaràs perdent potencial esportiu, que serà el que realment t’acabarà donant èxits demà i a mitjà termini beneficis.