En espera que el Barça faci l’impossible per desmuntar la tasca periodística de Xavi Torres i Jordi Fargas a TV3, el que ha estat passant amb el Seient lliure del FC Barcelona fa olor de frau. Sembla que el Barça ha estat enganyant continuadament els seus socis, aquells que en comptes d’anar al camp han posat el seu abonament en el mercat. La història és fascinant i la peça periodística, majúscula. Però és el Seient lliure, què voleu que us digui.

Fa uns dies descobríem que entre nosaltres habitava el Madoff català, i que diners negres i de tota mena li anaven a petar per treure rendibilitats que no hi ha en el mercat, a no ser que siguis un babau. D’això se’n diu avarícia.

Una altra volta en el significat de l’avarícia és el que s’ensumava amb el Seient lliure, nascut sota l’empara de Joan Gaspart i venut amb aquella candidesa sempre sospitosa de qui vol fer passar bou per bèstia grossa.

L’esperit del Seient lliure és bo, de suposada bona naturalesa: si no vols anar al camp, si us plau, lliura l’abonament al Barça, que el posarà a disposició d’un soci que no té aquest dret i així ajudes el club a guanyar uns diners i a omplir el temple i tu et finances part del carnet. Fins aquí, el dia que es va presentar, semblava una bona cosa. El Camp Nou des de llavors, poques o poquíssimes vegades s’ha omplert.

Els socis, molts d’ells, han vist en el Seient lliure una manera de fer negoci. S’ha acabat això de passar el carnet a un familiar o a un veí o a un que volia viure la primera experiència de l’estadi. Ara hi ha socis que han dimitit el dia de partit i han vist en el seu abonament una manera de fer quartos, no per omplir-se les butxaques, però sí per amortitzar el carnet i triar quins partits li interessa anar, si és que hi va.

Així, no és d’estranyar que en l’últim clàssic al Camp Nou, amb el gol de l’empat de Sergio Ramos, l’estadi bramés, igual que al Santiago Bernabéu se sentís amb una potència inimaginable el gol de la victòria de Messi, per la quantitat de socis madridistes que es van vendre a preu d’or el carnet. En el cas del Camp Nou, pel que ens expliquen els col·legues periodistes, no sembla que els socis que van cedir el seu carnet fessin l’agost, però sí el club.

D’aquest negoci del Seient lliure no se’n podia esperar res de bo, perquè una cosa era la seva naturalesa inicial, de caire bo, i una altra és la humana, d’una avarícia inesgotable.

El Camp Nou s’ha buidat com mai, està ple d’estrangers (res a objectar), però l’abonament segueix a les mans de gent que no vol anar a l’estadi i dels gestors del club, que l’única cosa que pretenen es fer diners al preu que sigui.

Potser mai desapareixerà l’abonament com el coneixem, però ves que algun dia no es talli de cop el Seient lliure i el preu de l’abonament es multipliqui per tres o per quatre. Serà un cop per als que sempre són fidels, però ves que no escombri aquells per als quals el seu barcelonisme depèn de fer caixa amb el seu seient.