Els humans encara som gent confiada. Ens imaginem una situació ideal i creiem que la realitat discorre en coherència, sense por que ens enganyin o ens defraudin constantment. Així, somniem que el FC Barcelona disposa d’un ampli cos tècnic, un bon grapat d’excel·lents professionals que es passen el dia fent seguiment detallat del món futbolístic. Te’ls suposes en inspecció constant per les lligues més recòndites del planeta, te’ls creus avesats a la redacció d’informes sobre tal o tal altra peça, ferms en el descart d’aquells que no donen el perfil o entusiasmats pel diamant llunyà que caldria polir. Quan els demanen reforços, imagines que guarden un fotimer d’alternatives. No ja un pla B, no; tot l’abecedari fins a la Z. La realitat és tossuda i va en direcció contrària, pel que comprovem. En la setmana de Messi –ell, que continua essent-ho tot–, ens hem assabentat de canvis en l’organigrama tècnic blaugrana, un escalafó jeràrquic que poc deu envejar a l’exèrcit nord-americà, ja que parlem de superpotències en àmbits diversos. Són tants que no es deuen ni conèixer entre ells. No entrarem en l’ascens d’en Segura i si això resta confiança en Robert Fernández. Francament, ves a saber les raons, tot i que el moment sorprengui, en ple mercat d’estiu. Improvisa que fa fort. Qui decidirà ara? Ho exposem, entre altres coses, per evidenciar la sideral distància entre el que ens trobem i el que hauria de ser d’acord amb el que imaginem i correspondria al Barça. Verratti passa de cobejat a aparcat, tot i que sigui el mateix PSG que ens col·locà Digne. Al tal Ceballos, avui dia, el fitxaria per capritx qualsevol que hagi vist tres partits de futbol; no té cap mèrit. També ens desmarcarem del seu coeficient intel·lectual, pel que sembla només dotat per xutar una pilota. Senzill com llepar un llapis. Quan optes pel futbolista de moda, sempre tindràs l’as a la màniga dels teus sequaços en la creació de corrents d’opinió, gent que el farà passar per meravellós. Recordeu, Saviola era millor que Zidane. I com aquesta, n’han perpetrat mil.

En paral·lel, són els amos de la justificació. Ja sabeu que al Barça sempre li demanen un ull de la cara, mentida gens pietosa que amaga la incapacitat de negociació, la manca de planificació realment professional i tantes altres notòries carències en un organisme que hauria de girar rodó, d’acord amb el seu nivell. Anar per Verratti o per Bellerín no té cap mèrit, ni tampoc ajuda a justificar la mesada que cobres. No parlarem del mitificat Monchi com a estendard gràfic sobre el que hauria de ser i no és, però sí que caldria exigir uns mínims de solvència dignes del poder pràctic i simbòlic de l’entitat blaugrana. Deu ser que no, que entrem en utopies. També ens agradaria que el club fos democràtic, transparent, modèlic, digne dels valors que vol transmetre i cada dos per tres, en canvi, topem contra la crua realitat en paràmetres antitètics. Què els costava, per esmentar el darrer exemple, explicar sense embuts aquestes martingales del seient lliure que han generat un tour de Bartomeu pels mitjans sense donar cap notícia de pes, ni cap argumentari solvent, com és costum. Demanem massa. Comprar barat, per exemple, rebaixa comissions d’intermediaris i això no interessa. Vivim en una realitat paral·lela ben pitjor que la lògica. Vivim al dia.