Opinió

Cagades

El futbol, ja ho deia Cruyff, és un joc d’errades. Al camp.

El partit és un Queens Park Rangers-Manchester City de 1993. Treu de córner el QPR. La pilota rebota en un davanter i surt en sentit contrari a la porteria. La rep un company i la passa de primeres a un tercer atacant, que fa un control i la perd. El defensa del City que la recull deixa enrere dos rivals amb un driblatge cap a l’interior de l’àrea, com si s’hagués confós d’equip, i culmina l’acció amb una passada lateral i a l’espai com faria un d’aquells mitjos del Barça que mai no remata la jugada. El regal l’aprofita el 10 dels londinencs, que supera el porter quan aquest intenta un tackle i treu una centrada forçadíssima que un defensa aconsegueix pispar dels peus al rematador in extremis. Amb tothom corrents sense solta ni volta ni saber on és la porteria, el porter, que passava per allà, es troba la pilota i tracta d’allunyar-la, però impacta en un rival i surt rebotada cap al centre de l’àrea petita, on finalment troba rematador. El paio, a porta buida, primer rellisca i després, encara sense oposició, la col·loca on ningú no hauria pogut: a tres metres a la dreta de la porteria.

L’apoteòsica seqüència ha esdevingut viral després que la revista esportiva italiana L’Último Uomo s’hagi preguntat si es tracta dels 20 pitjors segons de futbol de sempre . Oblidin la pregunta, no és més que un titular-ganxo per captar visites, i fragments de futbol tan desgavellats com aquest n’hi ha a cabassos. Com es pot comprovar precisament rastrejant la font, en aquest cas, un tuitaire que va trobar la jugada de matinada en una tele australiana i la va suggerir al compte @Crap90sFootball , que, com el seu nom indica –crap és merda–, recull tota mena de cagades de l’alçada d’un campanar d’una època i un futbol especialment propicis: els noranta, en una Premier encara primària. No és mala manera de combatre la síndrome d’abstinència futbolera estiuenca repassar en cascada en aquest compte impagable proves fefaents que el futbol, ja ho deia Cruyff, és un joc d’errades. La bateria de vídeos catacrap constitueix la hilarant antítesi de les simfòniques lliçons de trigonometria aplicada que va sublimar el Barça de Guardiola. Aquests petits gags atrotinats són més aviat simfonies absurdes, silly symphonies, que és com es deien els vells curts animats de quan la Disney preferia l’humor salvatge a l’exhibicionisme sentimental, i corresponen al mateix moment en què Cruyff bastia les bases del futbol exquisit que esdevindria marca registrada al Camp Nou. Ara, la paradoxa culer és que mentre al terreny de joc el Barça tracta, amb més o menys fortuna, de preservar la marca, la directiva persevera en una gestió que es diria que s’adiu més aviat amb el model tronat de la silly symphony. L’afer del seient lliure, la remodelació de l’estructura esportiva en ple mercat i l’erràtica política de fitxatges en són els últims exemples. Potser donaria per a un vídeo viral, però consti que aquesta manera de rendir tribut a aquell futbol primitiu i destarotat que l’afició gurmet no tolera té els seus riscos, quees comença amb gags als despatxos i s’acaba fent catacrap i corrents sense solta ni volta ni saber on és la porteria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.