Opinió

El club de la inestabilitat

Ni en el Barça ni enlloc no hi ha presidents perfectes, però tenir les idees clares sovint marca la diferència entre uns i altres

La inestabilitat és un tret inherent al govern del Barça. A la inestabilitat que en el món del futbol sempre està condicionada als resultats, en aquesta institució s’hi afegeixen preferències estilístiques, intrigues pel poder, rivalitats irreconciliables, conflictes més o menys essencialistes, diferències entre models de club o per simples qüestions personals (que no poques vegades es confonen) i tota mena d’incidents que si no passen a can Barça no passen enlloc. Per això la vàlua dels presidents del club es mesura sovint per la capacitat que tenen d’evitar la inestabilitat sobrevinguda. Dit d’una altra manera, de no crear-ne d’innecessària. No tots se n’han sortit, per no dir cap. En l’època més recent, Núñez la va generar quan va confondre el club amb ell mateix. I el seu successor Gaspart va ser una màquina d’autodestrucció massiva. Tampoc Laporta se’n va salvar. Tot i deixar pas a l’època de més èxits en el club, que li dimitissin una quinzena de directius en set anys no és un símptoma precisament d’estabilitat. Afortunadament, tenia uns pilars ideològics –model Cruyff, Masia, Unicef i Catalunya– que van evitar més cataclismes institucionals, induïts a mitges pels rivals i pel seu caràcter excessiu. I Rosell va passar de ser el president més votat de la història a la dimissió en menys de quatre anys, i sense que l’equip deixés de guanyar. En el Barça (i segurament enlloc) no hi ha presidents perfectes, però si una cosa marca la diferència entre uns i altres probablement és tenir les idees clares i la valentia d’aplicar-les.

Bartomeu i la seva directiva no travessen els seus millors moments, per dir-ho suaument. S’acumulen els entrebancs, el club no acaba de sortir dels jutjats i sovint en surt escaldat, es cometen equivocacions innecessàries, s’intenta rectificar el que havia de rectificar decisions anteriors i proliferen les notícies per fer bullir l’olla del descontentament, que ja té el caldo d’una moció de censura per donar gust als opositors. Sovint fa la sensació que Bartomeu i els seus no saben d’on els baixen tants conflictes, com si molts no fossin autoinduïts, de manera més directa –acció de responsabilitat– o menys –els casos Neymar–. I per abordar-los s’inventen expressions com ara “tancar carpetes” que ja defineixen la falta d’una visió global i profunda. El que van anomenar “tancar carpetes” per intentar deixar enrere casos judicials, la sanció de la FIFA i altres afers era una tàctica, però el problema era i és l’estratègia.

Molts dels problemes que turmenten Bartomeu i la inestabilitat que té el club tenen un pecat original. Primer caldria adonar-se d’això. Sense haver arrencat el mandat del 2010 amb la visita de Rosell a Extremadura, empenyent Cruyff a deixar la presidència d’honor, canviant els estatuts per evitar que en el futur vinguessin (o tornessin) “mals gestors” i, sobretot, l’acció de responsabilitat contra l’anterior directiva, sense tot això, molts dels problemes que ha tingut i encara té ara Bartomeu no haurien existit. I tampoc no és encertada la causa que esgrimeixen: que hi ha dirigents que volen tornar al club. Error de diagnòstic, equivocació estratègica. Els resultats de les eleccions del 2010 van demostrar que els socis del Barça donaven Laporta per amortitzat: gràcies, però ara toca a uns altres. Ell mateix tenia el pla de deixar aquella etapa enrere i dedicar-se a la política. Però en lloc de governar construint, Rosell i els seus van fonamentar el seu mandat en el revisionisme. Per això mai no es va enlairar. Al contrari. Totes les pedres amb què va ensopegar i les que entrebanquen Bartomeu es desprenen d’aquell conflicte innecessari. En un club amb actitud constructiva hauria sortit un Jordi Cases que denuncia el propi club? Ho dubto. Per qui ho vulgui veure, s’han complert plenament els pitjors presagis de Rosell en la seva argumentació de vot en blanc en l’assemblea que va aprovar l’acció de responsabilitat: “El club entrarà en una etapa de conflictivitat.”

A vegades cal aturar-se, analitzar, reconèixer que s’ha errat en l’estratègia i emprendre’n una de nova. Creure-s’ho i actuar en conseqüència. No “tancar carpetes”, ni rectificar la rectificació, sinó canviar de rumb. Si no és massa tard, és clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.