Es considera que la més gran virtut com a futbolista d’Ángel María Villar era que no perdia la pilota, que sabia protegir-la fent d’enllaç en una zona extremadament perillosa: entre la defensa i la mitja. Villar, del qual es recorda que va ventar un cop de puny a Cruyff en un partit disputat a San Mamés el març del 1974, va jugar a primera durant tota una dècada, del 1971 al 1981, amb l’Athletic Club de Bilbao, on va coincidir amb el gran Iribar i, entre d’altres, amb Rojo, Uriarte, Arrieta, Guisasola i Iñaki Saez. Un equip aguerrit. Es va retirar quan només tenia 31 anys i, havent estat un dels fundadors de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) el 1978, immediatament va començar a fer carrera com a directiu futbolístic. Ho va tenir clar. Res de voler ser entrenador, com tants de futbolistes, per continuar vinculat al futbol. Ni tan sols va aspirar a ser dirigent del seu club. Va apostar per ser un directiu institucional. S’hi va iniciar en la Federació Biscaïna de Futbol, de la qual va ser president, i després va saltar a la junta de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) que presidia José Luis Roca, al qual va substituir l’any 1988. En sis o set anys, doncs, va arribar a ser el màxim directiu del futbol espanyol. Des d’aleshores va aplicar la seva millor virtut futbolística: durant 29 anys no va perdre el càrrec, va conservar-lo superant els seus enemics, inclòs, diuen, el poderós Real Madrid; va defensar-lo en processos judicials derivats de conflictes amb els que posaven en qüestió que es perpetués com a president de la RFEF; va protegir-lo davant de l’intent de reforma a la RFEF emprès pel govern de Zapatero que, l’any 2007, va ensopegar amb el fet que Villar va aconseguir ser reelegit amb el 80 per cent dels vots.

Tanmateix, com és sabut, Ángel María Villar va ser detingut i empresonat el passat 18 de juliol acusat d’una sèrie d’accions lligades a la corrupció: administració deslleial, falsificació de documents, apropiació indeguda de bens, desviació de subvencions, contractació de societats obtenint un benefici propi (o del seu fill Gorka, també detingut i empresonat) amb contraprestacions econòmiques. Si tot això i encara més és veritat, hi ha una cosa que, com sempre em passa en els casos relatius a la cobdícia, em costa d’entendre: no en va fer prou de mantenir un càrrec que, de despatx en despatx i d’estadi en estadi, li permetia viure a cos de rei mentre tallava el bacallà en el món del futbol? Comentàvem fa uns dies amb uns amics que no es coneixen casos de corrupció entre els polítics del País Basc. Però en el món del futbol espanyol fins i tot hi ha bascos corruptes.