Totti, Bergoglio i Messi
Mig moribund a l’escalinata de la Piazza Spagna després d’haver ingerit via intravenosa pastes diverses amb salses al·lucinògenes, diviso metralletes custodiant l’ambaixada espanyola per si m’encoratjo a fer una DUI amb el retrat d’en Xirinacs en una mà mentre amb l’altra sustento una prova de l’ADN en què demostro que Dalí era cosí meu per part de mon pare bastard. El teló del meu esguard s’abaixa amb parsimònia i diviso Àtila a l’entrada de Roma escopint pedres a Lleó I, fins que em ressuscita un venedor ambulant carregat amb dos productes autòctons: una samarreta farisaica de Totti i una estampa en què el Papa somriu al costat d’un colom missatger.
Les dues Romes sustentades per l’indi pakistanès, la que festeja l’ara i l’aquí amb promeses immediates, i l’arrimada al més enllà després d’haver vençut la història, les prendria amb una abraçada per interioritzar la definició del que som. Així doncs, caic davant la insistència del propietari dels Francescos sobre la bondat dels seus articles i decideixo complaure el meu fill amb la fotografia papal i la meva àvia octogenària amb la samarreta de Totti, i és llavors, en prendre les adquisicions, que el nòmada de les places afirma que posseeixo els dos Papes de Roma.
Li agraeixo la idea gratuïta per al pròxim article i, amb un somrís malèvol, li assenyalo un nano que salta de dos en dos les escales mentre els seus pares l’esbronquen sense convenciment. Llavors aquest qui és? Li qüestiono amb el posat de savi grec empatxat de simpòsiums. El venedor mira el diminut turista durant uns segons i es gira amb el rostre il·luminat per dir-me, amb un anglès propi de la frase Homer, do you want a donut?, que aquell manava sobre els dos Papes. Vaig somriure, li vaig donar les gràcies per tot i, poc després, em va semblar veure el nen amb la samarreta de Messi expulsant Àtila de Roma per recordar-li que només els déus tenen cabuda a la Ciutat Eterna.