Li deia ahir Cristiano Ronaldo, a la jutgessa que l’interrogava per una presumpta evasió fiscal de gairebé 15 milions d’euros, que si ell no fos qui és, no l’haurien cridat a declarar. Més enllà de si els fets l’acaben inculpant o no –i la similitud amb el cas de Leo Messi, amb un presumpte frau del triple, fa pensar en un desenllaç no gaire diferent– ha tornat a aflorar l’insuportable ego del jugador, el mateix que anys enrere li feia assegurar que l’envejaven pel fet de ser ric, guapo i bon jugador. El mateix que no para de proclamar que ell és el millor jugador del món.

Cristiano depassa l’egolatria i entra en el terreny del narcisisme, és a dir, la complaença excessiva en les pròpies qualitats o bé un amor dirigit vers el propi jo o l’ideal del jo.

Prescindint de si el jugador portuguès és carn de psicòleg o no, la seva afirmació davant la jutgessa voreja la indecència. I si està convençut del que diu, encara és més greu. A Leo Messi i al seu pare els van fer accedir per la porta principal passant per davant de totes les càmeres i, en canvi, Cristiano va entrar directament a l’aparcament de la seu judicial en un cotxe amb vidres foscos, privilegi que semblava reservat a Mariano Rajoy. I després se’n va anar sense dir ni piu. La diferència de tracte és tan evident que avergonyeix. Tot això, el mateix dia que Ángel Villar surt de la presó pagant 300.000 euros de fiança i a l’expresident del Barça Sandro Rosell li ho deneguen novament.