La disputa d’un clàssic en la supercopa d’Espanya és una bona oportunitat per reflexionar sobre una rivalitat que ve de lluny i transcendeix el terreny de joc. L’any 1980, Julián García Candau, redactor en cap d’esports a El País, va promoure el primer debat periodístic entre dues personalitats literàries. L’escenari per a la contesa va ser la prèvia dels partits entre el Barça i el Real Madrid. Com a representant culer, l’escollit va ser Vázquez Montalbán. En el segon capítol de Crónica sentimental de España, Montalbán ja havia explicat que l’antagonisme entre els dos clubs responia a la translació, durant el franquisme, del conflicte polític entre Catalunya i el poder central en el terreny futbolístic, sobretot a partir del cas Di Stéfano, resolt a favor de l’equip blanc (“Cuando Di Stéfano y Kubala llenaban los estadios”, a Triunfo, 1969).

En el seu primer duel literari a El País, el periodista barceloní va tornar a exposar la seva tesi sobre la connotació centralista del Real Madrid. Un significat polític derivat del seu paper durant la dictadura, al davant del catalanisme representat pel Barça. En aquest cas, va aplicar la teoria de Togliatti sobre el feixisme per aclarir l’origen d’aquesta rivalitat. El Real Madrid assumia la funció de recordar perpètuament als catalans, mitjançant els seus triomfs esportius, qui manava a Espanya. Reconeixia, però, que la seva interpretació podia ser errònia, ja que estava amarada d’un cert irracionalisme, preferible en el futbol que en altres àmbits de la vida. En el fons, aquell partit reflectia les tensions polítiques i socials entre el centre i la perifèria. El Madrid tenia el suport del poder, en aquest cas l’arbitral, i el Barça apel·lava al lament victimista, confirmat aleshores amb la lesió de Schuster, per justificar una possible derrota (“Barça, Barça, Barça”, a El País, 1981).

Vázquez Montalbán va emprar una metàfora antropològica per comprendre el rerefons simbòlic d’aquesta dialèctica esportiva. Sant Jordi representava el Barça i el drac, Espanya o, més concretament, el Real Madrid (El delantero centro fue asesinado al atardecer, Planeta, 1988). Casualment, la temporada passada es va jugar un clàssic al Santiago Bernabéu en plena festivitat del patró de Catalunya. Una coincidència que només s’havia produït en una altra ocasió, l’any 2002, en l’anada de la semifinal de la Champions disputada al Camp Nou. Un partit farcit de connotacions polítiques i identitàries que Montalbán va comentar a bastament.

Pocs dies abans del partit, Vázquez Montalbán va aplicar al Real Madrid l’expressió “més que un club” pels seus vincles amb el franquisme. Tanmateix, va sorprendre tothom criticant també el victimisme barceloní, entossudit a responsabilitzar de les seves mancances el suport institucional rebut pel conjunt blanc. Fins i tot admetia que la influència política en les copes d’Europa guanyades pels madridistes no era més que un mite (“Ser més que un club”, a Avui, 2002). Montalbán valorava l’ambivalència emocional d’aquest enfrontament per al nacionalisme català. Si guanyava el Barça, podríem assistir a una jornada històrica que compensaria els catalans de totes les derrotes sofertes fins llavors. Amb l’afegit que transferiria el pessimisme i la depressió cap a Madrid. En cas contrari, esdevindria una gran frustració col·lectiva entre aquells ciutadans necessitats d’alguna cosa més que l’autoengany per seguir suportant l’existència. Ara bé, calia relativitzar el valor èpic d’aquest matx. En el fons, només estava en joc l’encert en l’elecció d’uns jugadors. Seguint la lògica d’un futbol convertit en negoci, la victòria seria una validació de la qualitat dels jugadors i la derrota, una evidència de la necessitat de canviar-los (“Sant Jordi”, a Avui, 2002). L’escriptor també analitzava les conseqüències per a la política estatal, arran de la recuperació del simbolisme identitari del Real Madrid de la mà de José María Aznar. El resultat del partit podria qüestionar una unitat d’Espanya forjada al voltant de la majoria absoluta del PP. Un triomf barcelonista suposaria un desastre patriòtic que faria replantejar al president del govern la seva estratègia basada en la identificació del nacionalisme espanyol amb l’equip blanc i reforçaria la figura opositora de Rodríguez Zapatero. En canvi, una victòria merengue podria provocar la reivindicació d’un nou estatut per part dels independentistes catalans (“Por los siglos de los siglos”, a El País, 2002). El Barça, a més de perdre el partit i l’eliminatòria, va veure com el Madrid s’imposava en la final contra el Bayer Leverkusen. Vázquez Montalbán tornava a insistir, amb una lúcida ironia, en la necessitat de desterrar el victimisme que justificava els èxits madridistes pel seu caire espanyolista. Per això, el primer pas per tirar endavant consistia a acceptar la seva superioritat futbolística i institucional (“La frustració”, a Avui, 2002).

El 23 d’abril, la història va ser molt diferent a la de fa quinze anys. Messi, amb un gol èpic en el darrer sospir, es va convertir en el Sant Jordi que vencia el drac madrileny. No obstant això, el Madrid es va proclamar campió de lliga i va alçar la seva dotzena orelluda. El ressò de la supercopa d’ahir es pot fer sentir en l’actual estira-i-arronsa entre el govern central i Generalitat, així com en l’estat anímic dels partidaris d’una o altra opció política. Ara bé, sembla lògic pensar que si els blaugrana volen de debò arrabassar el lideratge esportiu ostentat per l’equip blanc des de fa mesos, han de superar l’autocompassió crònica i posar-se a treballar en un nou projecte futbolístic. La sortida de Neymar ens esperona a fer-ho.