Potser el temps ens traurà la raó i així ho haurem de reconèixer però avui, 15 d’agost, el fitxatge de l’internacional brasiler Paulinho no sembla una necessitat primordial del Barça sobretot pel preu que se n’ha pagat (40 milions), fet que el converteix, poca broma, en el quart jugador més car de la història del club. Com a jugador, Paulinho no té secrets. És un migcampista de força bruta i llarg recorregut, un rol que aquesta temporada semblava destinat a Sergi Roberto. En el seu primer gran aparador internacional, el mundial del Brasil del 2014, va fracassar completament, igual que els seus companys. Va participar en la històrica derrota en les semifinals contra Alemanya (1-7) i des d’allà va fer el salt a la Premier (Tottenham), un campionat que teòricament s’adeia a les seves característiques. Però també va fracassar. I d’allà, cap a la lliga xinesa, refugi de molts internacionals amb gran cotització econòmica i poca rellevància esportiva. El Barça s’ha fixat en les seves prestacions amb la selecció del Brasil, en què ara és titular. La seva feina, treballar perquè les figures brillin. Però de figures, amb l’adéu de Neymar, en queden cada vegada menys. Tampoc sembla lògic que Paulinho sigui el pla B de Verratti. Són com la nit i el dia, com comparar Xavi amb Khedira. I per fer lloc al brasiler, ahir el club va confirmar que Samper es queda sense fitxa ni dorsal. Ni l’un ni l’altre han demostrat res.