De Mickey Rourke a la Rambla
El tenia enllestit i l’he esborrat quan m’ha arribat la notícia de l’atemptat a la Rambla: era el clàssic article sarcàstic en què psicoanalitzava la compassió dels desconeguts quan t’esguarden amb la samarreta del Barça com si fossis un Mickey Rourke sense estil, però m’ha semblat idiota ironitzar sobre temes irrellevants. Tanco l’ordinador. Sang calenta. Cop de puny sobre la taula. Dolor. Declaracions viscerals fent apologia d’un simplisme demagog. Buido un got d’aigua a la pica i m’assec proferint una lletania d’insults provinent d’un foc críptic que m’abranda l’ànima. Odi? No ho sé però m’espanta. Miro les xarxes, escric un tuit però l’esborro perquè només insulto públicament els meus amics. Em deixo caure de nou al sofà i em truquen. Estic nerviós i vomito un reguitzell de sortides dràstiques per despatxar la problemàtica. T’han guanyat. T’han guanyat. T’han guanyat. En Lluc m’ho repeteix fins a tres vegades perquè ho entengui. La victòria dels terroristes no rau en els morts, sinó en prendre la seva dialèctica en què la por i l’odi manen el teu quefer. Em penja perquè té un pacient esperant-lo. És oncòleg. Bec un got d’aigua amb desgana i el deixo a la pica lentament. Ho rumio sense coordinar gaire: no parlem d’un enfrontament entre iguals en què el subjectivisme cultural justifica morals diverses, sinó que hi ha un grup d’assassins amb vocació messiànica disposats a fer mal, i un altre que passeja amb els seus defectes però amb uns principis intocables de respecte al pròxim, i nosaltres, privilegiats de ser fills de qui som, agitem al vent la bandera del segon grup. Rento el got i el deixo perquè s’assequi. El foc que em socarrimava l’ànima em reafirma la pertinença a una societat que en situacions extraordinàries pren decisions normals, i que es nega a malvendre la seva ànima a un dolor emprat per l’amoralitat de les ideologies feixistes. M’agrades tu. M’agrada com som. M’agrada Barcelona.