Tot s’ho fan i s’ho han fet ells, amb la inestimable i puntual col·laboració del Madrid, eterna referència de comparació. Als gestors escollits, el mas blaugrana se’ls crema mentre atien el foc que han organitzat com a reputats piròmans. Cada cop hi ha més portaveus que preferiries callats, artistes de la mitja veritat i la contradicció constants. Ja fa anys que dura la broma, però deu ser que la gent no se n’adona fins a acumular un desori a casa digne de la síndrome de Diògenes. Pel canvi de duro, només faltava que s’evidenciés el divorci existent entre la directiva i el vestidor, primer interessat i damnificat per no haver afrontat a temps la imprescindible renovació de talent. Acorralats com a responsables i víctimes dels seus propis actes, sense necessitat que els colli cap oposició. Quan el neguit et desborda i entres en aquesta dinàmica, només certifiques la pèrdua de nord. Amplificar un rumor de xarxes gràcies a la solemnitat d’un comunitat oficial resulta de traca i queixar-se d’una suposada campanya de desprestigi provoca una tendra solidaritat. No hi ha pitjor desprestigi que la llista de despropòsits acumulada en aquests anys presidits per dos factors bàsics, la rancúnia envers el model d’èxit, d’una banda, i la inèrcia de deixar el club en mans exclusives del vestidor mentre aguantava el talent. El Barça no es pot dirigir des de la improvisació perpetuada i les cortines de fum que llancen els inefables col·laboradors en la mediocritat. Aquell excedent de talent s’ha tornat carència, quan no queden ni onze futbolistes vàlids i de nivell per formar l’equip titular. Imagineu, doncs, la fallida absoluta de l’anomenat fons d’armari, despesa milionària llençada a les escombraries. Anys enrere apuntàvem que la renúncia a l’estil implicaria viure o morir segons dictés el trident. Quan ha faltat una simple punxa, se’ls ha ensorrat el muntatge amb una rapidesa inusitada.

Assistim a la continuïtat del declivi, res de nou, res de què estranyar-nos. En tot cas, enmig d’una bíblica resignació, només arriben a molestar alguns dels seus corifeus quan proclamen que tot és una mostra de l’habitual i endèmica capacitat autodestructiva del barcelonisme, corcat per les seves diverses sensibilitats. Vaja, podrien ser més delicats en l’anàlisi, ells i els seus, acostumats a obrar com si aquesta delicada joguina fos de la seva propietat. Al final resultarà que denunciar la seva incapacitat serà obra d’agents externs i renegats de la causa, quan a tothom l’empeny, només, evitar la perpetuació del desgavell que protagonitzen. Arriba l’estrena de la lliga i el nou tècnic deu estar atònit veient el panorama d’equip afeblit i gent empipada. No pas per perdre puntualment la supercopa, ni per veure el Madrid manant. No és això. Viure ara pendent de la majúscula clatellada que rebràs de dos equips emprenyats per haver fet revoltar les seves figures tampoc sembla la millor sortida a l’atzucac. Del cul-de-sac, se’n surt assumint el cost de les decisions errònies preses i recuperant el camí de la identitat perduda. L’únic clau roent on aferrar-nos radica en la professionalitat, mil cops demostrada, dels supervivents al vestidor. I en Messi, com és tradició. Bartomeu i companyia ens fan viure amb l’ai al cor, esperant la propera atzagaiada. No són ni conscients de la formidable pèrdua de confiança i credibilitat que pateixen.