L’efecte Kilian
Efecte Kilian: fenomen pel qual, per imitació del que fa Kilian Jornet, corredors i aficionats a la muntanya poc o gens experimentats es dediquen a escalar muntanyes de certa envergadura sense el material necessari i amb la màxima rapidesa possible. La definició no apareix en cap diccionari ni enciclopèdia, però aquest vindria a ser el significat d’aquesta expressió encunyada pels serveis de salvament de Chamonix. Em consta que, a la capital mundial de l’alpinisme, Kilian Jornet és vist com l’enemic públic número u per haver dut el minimalisme a la muntanya. Com aquell qui fa una horeta d’exercici matutí i torna a casa amb el pa i el diari sota el braç abans d’encarar la jornada laboral, el nostre home, quan vivia a Les Houches, escalava el Mont Blanc un dia sí i l’altre també –i a vegades, dos cops– només per desentumir les cames. Una senzilla rutina matinal per a qui durant la seva infantesa ja tenia la Tossa Plana com a pati de casa.
Això ha creat un efecte d’imitació i així com durant els anys noranta ens escandalitzàvem d’aquella tropa que travessava la glacera de l’Aneto en vambes, ara el fenomen s’ha estès als Alps i al Mont Blanc, el cim més alt de l’Europa occidental. L’última setmana s’ha tornat a parlar de l’efecte Kilian per la mort de dos corredors en aquesta muntanya. A un el van trobar dins d’una esquerda de 25 metres de profunditat, amb calça curta i espardenyes de córrer. L’altra víctima mortal va tenir una caiguda de 300 metres quan es va desviar de la ruta, a 4.500 metres d’altitud. No duia ni baudrier ni grampons. Davant la tragèdia, l’alcalde de Saint-Gervais-les-Bains, Jean-Marc Peillex, ha decretat una ordre per la qual caldrà dur una material mínim obligatori per pujar al Mont Blanc. “S’ha acabat l’esbarjo”, va dir indignat. Kilian, després d’un piulada fotetis amb aquestes mesures, ha respost amb una sèrie de recomanacions de seguretat a la muntanya.
Algunes persones han pres Kilian com a model a seguir. Equivocadament. Haurien de fer cas a la Núria Burgada, la mare de la criatura, quan en el programa El convidat deia que el seu fill no és exemple a seguir. I té raó. Bàsicament perquè ningú més té el bagatge, el talent i la condició física de Kilian. Parlem d’un esportista excepcional, d’un professional de la muntanya que sap el que es fa i que assumeix una sèrie de riscos –d’accidents, ell també en pot tenir– amb coneixement de causa. Kilian pot ser, amb raó, un element inspirador, però en cap cas un exemple a seguir. Però el que tampoc es pot fer és assenyalar-lo a ell com a culpable dels accidents de quatre inconscients. Cal apel·lar a la responsabilitat individual i fer una crida perquè s’adquireixi la formació adequada per anar a la muntanya. Alguns cremen etapes sense fer la progressió necessària. Fa uns quants anys, qui escalava el Mont Blanc havia mamat abans molta muntanya. Ara, alguns es treuen la llicència en un club virtual i es planten a la ruta de Goûter sense ni un trist piolet.