Sobta que les urgències dels hospitals no estiguin desbordades, amb les intoxicacions massives que patim. Deixem a banda les importants i prioritàries al país, tan evidents com les altres. Centrem-nos en l’irrespirable ambient a can Barça i la feinada que se’ls ha girat als encarregats de desviar l’atenció per mantenir la cadira. Hauran de fer mans i mànigues si volen tapar el monument a la incompetència perpetrat aquest estiu, ben coherent amb l’acumulat dels darrers anys. Ahir, Soler i Robert ja van començar l’ímproba tasca de justificar-se sense cap argument plausible. Tindria mèrit, però ells empren la via més senzilla, consistent a prendre’ns per rucs a còpia de pervertir el llenguatge i negar la realitat. Arribats a aquest extrem, suggeriríem Bartomeu que posés a nòmina Soraya i Méndez de Vigo com a portaveus. Al cap i a la fi, els uns i els altres fan servir les mateixes martingales per tal de preservar l’statu quo. Els actuals gestors del Barça deuen creure que els culers, en la seva immensa majoria, són incapaços de saber per què es guanyava abans i per què no donem avui el nivell, per què després de la inèrcia ha arribat el declivi. Han situat el llistó de l’esperpent a una altura estratosfèrica. I continuaran superant-se, única certesa, tot i que ara toqui recórrer a la propaganda per tapar la magnitud del desori. L’única manera de sortir-se’n, fugir cap endavant i pregar que la gent es continuï empassant gripaus a ritme de vertigen. Com diu Cardoner en un homenatge al cinisme de manual, ara no és moment de presentar mocions de censura. Bàsicament, perquè mai ho és si algú vol atemptar contra la teva posició i els teus privilegis. I es queda ben ample.

En idèntics paràmetres, toca dir que el mercat ha embogit i no convenia posar en risc el patrimoni. Ells, que deuen haver fitxat Dembélé per quatre rals i s’han gastat ja els famosos 222 milions. Dimarts va passar una de l’alçada del tòpic campanar. Segons un munt de diaris i webs, Neymar recomanava a Coutinho no venir al Barça. I deien que Estadão ho havia publicat. A partir d’aquí, la maldat. Queda clar que alguns, prou coneguts, aprofitaran el brasiler per encolomar-li l’assassinat de Kennedy, si cal. La intenció de l’invent era i és evident: aprofundir en l’hostilitat cap al personatge i emprar-lo com a cortina de fum. Així, la directiva en quedava exempta: no fitxem Coutinho per gentilesa d’aquest traïdor. Ja tenim culpable a qui penjar la llufa. No passa res, ni importa la veritat, que el Liverpool, des del primer moment, s’hagi negat a negociar i el Barça estigués setmanes sense interlocutors. El cas és confondre, enterrar la veritat. D’exemples n’anem sobrats: Verratti, Seri, les explicacions d’Emery al pobre Valverde... Pel que sabem, la mentida d’Estadão va ser fabricada al clavegueram de l’estadi, que també n’hi ha. I un munt de mitjans hi van caure de quatre potes, sense contrastar, sense ratificar, només pel desig de buscar clics, d’embolicar que fa fort i fer-la més grossa. Òbviament, el desmentiment mai arriba després a cobrir l’espectre que s’ha cregut l’invent, creat amb l’únic desig que la gent piqui l’ham i no es faci una composició de lloc acurada, real, certa. Ara, aferrats al càrrec, el menú del dia consisteix a dir-nos que estaven verdes i que ells han de preservar el mateix Barça que ensorren dia a dia.