El FC Bar­ce­lona d’Ernesto Val­verde ja roda des de fa tres jor­na­des. Ni de bon tros es veu un equip que hagi assu­mit a la per­fecció els auto­ma­tis­mes fruit de les manies del nou mis­ter, però teòrica­ment (i espe­rem a la pràctica) això hau­ria de ser només qüestió de temps. I de Leo Messi, divi­ni­tat al ves­ti­dor, que li bene­eixi els seus plan­te­ja­ments sobre la gespa ale­grant la cara i mar­cant gols! El que em pre­o­cupa és el divorci que es va veure entre l’afició i el pre­si­dent en la pre­sen­tació del davan­ter francès Dem­belé, El Mos­quito pro­vi­nent d’Ale­ma­nya, que, de fet, hau­ria de ser l’home esco­llit (l’únic) per fer obli­dar un mer­ce­nari (un més!) com Ney­mar.

Josep M. Bar­to­meu ha que­dat tocat després d’un estiu massa mogut, pre­ci­sa­ment, per la gestió bar­ro­era de la marxa del crac bra­si­ler i la inflació del mer­cato a la qual han con­tribuït els gasodòlars pro­vi­nents del club inquilí del Parc dels Prínceps: la política de fit­xat­ges no és, pre­ci­sa­ment, l’assig­na­tura que Bar­to­meu passa amb més nota cada estiu. I ja en van tres.

A més, em pre­o­cupa una direcció espor­tiva els postu­lats de la qual s’allu­nyen de l’ADN Barça dels últims anys, el que va mera­ve­llar l’afició durant bona part de la pri­mera dècada del nou segle. Em pre­o­cupa, per­me­teu-me l’atre­vi­ment, l’herència de Llo­renç Serra Fer­rer por­tada de nou a les entra­nyes del Camp Nou, des­gra­ci­a­da­ment en un club que té una història cíclica i el record del tècnic mallorquí a la casa és ben pre­o­cu­pant.

Ernesto Val­verde afronta aquesta tem­po­rada amb un doble repte: per una banda, havent de ges­ti­o­nar un equip que no sem­bla haver tro­bat la manera de suplir les man­can­ces del curs pas­sat; i, per l’altra, havent de con­viure en un entorn ins­ti­tu­ci­o­nal enra­rit. El pri­mer, forma part de la vida de l’entre­na­dor pro­fes­si­o­nal: saber tre­ba­llar amb el que es té i el club es pot per­me­tre, l’equip és aquest i poc marge queda. Si els nous fit­xat­ges final­ment bri­llen, o alguns dels últims anys aga­fen la forma desit­jada, s’obli­da­ran els tres estius poc ale­gres que hem pas­sat.

Però, el segon repte és un a més a més que, en cas d’accen­tuar-se, pot com­pli­car molt les coses al tècnic. Fa alguns anys, Pep Guar­di­ola ja va fer de por­ta­veu in pec­tore a falta de lide­ratge ins­ti­tu­ci­o­nal; però, per tra­jectòria i caràcter no veig Val­verde havent de sor­tir a apa­gar els focs que hi pugui haver com va fer el tècnic de Sant­pe­dor, ara amo i senyor del Manc­hes­ter City. L’espe­rança és la de sem­pre: que la pilota entri i l’equip no perdi mai les pos­si­bi­li­tats de gua­nyar títols. Per sort o per desgràcia (Bar­to­meu ho sap bé), els títols donen o tre­uen les pre­sidències. Els títols arri­ben a tapar els vai­vens ins­ti­tu­ci­o­nals.