A nosaltres ens acomiaden
Abordo la classe per desglossar l’obra de Bécquer i al cap de poc estic amb l’esguard confós tot indagant el vincle entre el nom mal escrit del tennista alemany, i les orenetes que defequen a balconades alienes com homenatge a l’oblit. Aprofitant les meves paraules silencioses, un alumne m’interromp preguntant com avaluaré el temari. Pausa de tres segons en què li sostinc la mirada sense mirar-lo, i li venc un sopar de duro enaltint el meu enginy per desxifrar el seu saber amb un estudi visual del llenguatge no verbal. M’he convençut a mi mateix i abandono l’aula com si partís d’una habitació d’hotel havent apujat el nivell de l’espècie. Entro el despatx, ignoro els companys, saludo la companya i faig una ullada a l’horari per saber quina classe m’espera després de dinar. Filosofia moderna. Hegel. El clàssic central del Borussia de Dortmund que el Bayern fitxa després de vendre el Bundestag amb la Merkel dins. Aparto el temari i em connecto a eBay per adquirir jocs de la LadyBug quan el director, insistent sempre a reclamar foteses fora d’hores, exigeix veure’m sense demora. Fa cara d’haver dormit en llit aliè i m’acomiada. No hi ha marxa enrere. M’acomiada tot acusant-me d’incomplir amb les labors bàsiques d’un professor de secundària. Tinc la solució. Li parlo de Paulinho, de Semedo, de Dembélé, i l’amenaço dient-li que no posi sobre la taula el nom d’Asensio, perquè només jo, especialista en el meu terreny, conec la dificultat d’aconseguir jugadors per al Barça. Canvia el to, i sense saber què m’està dient, sé que mai més tornaré a aquest institut. No entenc què ha fallat. Fa uns dies vaig veure en Robert i l’Albert Soler usant les mateixes excuses i sortint reforçats dels seus errors. Res a dir. Potser s’ha de reconèixer que el meu director sap on vol dur l’escola, i el seu president, un home entranyable, amb prou feines té planificat com arribar a final d’any sense perdre la bugada pel camí.