Ziga-zaga, ziga-zaga
L’agost del 2017 ja sembla la prehistòria. N’hi ha hagut prou amb quatre partits de lliga i un de Champions (cinc victòries) per canviar l’humor de la parròquia i el to dels debats. Amb això, les dues ensopegades del Madrid i el gol decisiu de Paulinho al camp del Getafe, l’hemeroteca del mes d’agost no és que hagi caducat, és que sembla un expedient x. La percepció ha canviat tant i tan ràpid com el discurs del club respecte al seu pla esportiu, que en dos dies ha passat de glorificar el trident per sobre de totes les coses i empassar-se’n tots els danys col·laterals, a vendre que la baixa de Neymar permetrà un Barça més col·lectiu i donarà més possibilitats al planter. Ergo, el futbol col·lectiu i el pes del planter han passat de ser dues de les senyes d’identitat del millor Barça de la història a dependre de les necessitats esportives i econòmiques de la carrera de Neymar... I –tampoc ho podem oblidar– que el club no hagi aconseguit convèncer el Liverpool ni amb 150 milions d’euros per fitxar Coutinho i canviar un cromo per un altre cromo. Vaja, que qualsevol pot celebrar la mort del trident i predicar els beneficis i oportunitats futbolístiques que pot brindar, però si algú no té credibilitat per fer-ho són el president Bartomeu, els seus directius i els principals executius de l’àrea. En qualsevol cas, aquests cops de timó són part de l’ADN d’aquesta junta i el seu no projecte esportiu. Un parell d’exemples. Com es pot permetre deixar marxar Thiago, Cesc i Xavi i que Iniesta arribi als 33 anys sense que el club mogui ni un dit per compensar la pèrdua de talent al mig del camp? Com es poden deixar passar, una darrere l’altra, les oportunitats de fitxar Kross, Modric, Isco i Marco Asensio, independentment que hagin acabat enriquint el mig del camp i el futbol del Madrid? I com es pot fer tot això a preus gairebé d’ocasió i, un bon dia, afrontar el mercat d’estiu amb Verrati com a prioritat absoluta, encara que costi més de 100 milions? I com es pot passar de tenir Verrati com a prioritat absoluta, se suposa, per corregir una situació deficitària al mig del camp i acabar l’estiu sense fer res? Segon exemple. El Barça de Rosell tenia un director tècnic (Zubizarreta) sense poder de decisió; Bartomeu sí que va donar poder al director tècnic l’estiu del 2014, però mesos després el va destituir; els tres anys següents no hi va haver director tècnic i manava l’entrenador (Luis Enrique); i aquest estiu, en plena campanya de fitxatges, el nomenament de Pep Segura com a nou director tècnic. L’estructura ha fet ziga-zagues, igual que la política (de talonari) de fitxatges i la relació del primer equip amb el futbol de base. Les coses no passen perquè sí. Aquest Barça anirà líder en la lliga i la Champions, però fins que no es demostri el contrari, no té projecte, no té criteri i no té planificació a mitjà termini i tot són males notícies per al futur.