Si surt bé és con­seqüència d’una bona pla­ni­fi­cació i de l’encert dels tècnics que pre­te­nen dosi­fi­car els seus juga­dors amb vista a una tem­po­rada que sem­pre és exi­gent i molt llarga. Vol ser la demos­tració de la for­ta­lesa d’una plan­ti­lla. I per gua­nyar con­fiança. I repar­tir com­promís. I reforçar l’auto­es­tima de tots ple­gats, espe­ci­al­ment dels espor­tis­tes menys uti­lit­zats. I en un equip gran tot això se li suposa. Tots sumen. No hi ha cap més alter­na­tiva. Ja se sap que gua­nyar o per­dre medi­a­titza els comen­ta­ris i les valo­ra­ci­ons de la feina que es fa en l’esport. I que exclu­si­va­ment només depèn dels resul­tats. Ja sé sap que han d’afron­tar molts par­tits i els relats acos­tu­men a variar si sur­ten bé els can­vis o no. Es valora la valen­tia i el conei­xe­ment en cas de victòria. Si es fan rota­ci­ons i els resul­tats no acom­pa­nyen pren rellevància el fet que no tots els juga­dors tenen el mateix pes en el col·lec­tiu. S’inci­deix en el fet que no tots són iguals i que les diferències d’una plan­ti­lla es fan notar entre titu­lars i reser­ves.

Els entre­na­dors sovint es volen estal­viar el des­gast de repe­tir ali­ne­a­ci­ons par­tit rere par­tit, però no tots tenen on poder triar ni la mateixa capa­ci­tat per fer-ho. Tenen plan­ti­lles més jus­tes, però tots saben que és qüestió de tro­bar l’equi­li­bri. Val­verde ho té clar. Ho ha fet. Li ha sor­tit bé. Molt bé. El Barça ho ha gua­nyat tot en la lliga. El Real Madrid també ho ha fet. No li ha sor­tit tan bé. Zidane ho ha plan­te­jat amb bai­xes per san­ci­ons i lesi­ons. Per obli­gació. Tots els equips que tre­ba­llen per moure’s pels pri­mers llocs no tenen cap altra alter­na­tiva. Han de dosi­fi­car els esforços. Els seus juga­dors afron­ten tem­po­ra­des amb més de sei­xanta par­tits en poc més de qua­ranta set­ma­nes. No és nou. Ho saben i tre­ba­llen amb peri­o­di­fi­ca­ci­ons i estu­dis físics i d’esforç que fan durant els entre­na­ments als seus juga­dors. Ernesto Val­verde i bona part dels entre­na­dors tenen les dades que els per­me­ten estal­viar-se deci­si­ons arbitràries i aga­far el millor camí per tenir l’equip sem­pre en con­di­ci­ons. Les rota­ci­ons poden ser científiques, acom­pa­nya­des de cri­te­ris tècnics i unes dosis, en oca­si­ons, de valen­tia per asseure segons qui a la ban­queta o dei­xar-lo deci­di­da­ment a la gra­de­ria. Amb les estre­lles, els únics argu­ments que ser­vei­xen són les dades físiques que blin­den la seva salut i els allu­nyen de pos­si­bles lesi­ons.

Per cert, en això de les rota­ci­ons, i en altres aspec­tes de la vida, cal deter­mi­nació, con­ven­ci­ment ferm i dig­ni­tat. Molta dig­ni­tat. Si no és així, es perd auto­ri­tat. I l’auto­ri­tat no es dona. Es gua­nya. I un entre­na­dor sense auto­ri­tat reco­ne­guda pels seus ho té magre.