Silenci
El silenci també és comunicar. Els gabinets i directors de comunicació de qualsevol empresa tenen ben clar aquest axioma. Davant una situació pots escollir dos camins: actuar o ser un element passiu. L’Espanyol, com altres clubs esportius, ha triat la passivitat davant el moment clau que viu la societat civil catalana, que ha vist com es trepitjaven drets fonamentals com la llibertat d’expressió i la defensa jurídica amb plenes garanties. L’Espanyol ha decidit guardar silenci davant tots aquests esdeveniments tot onejant la bandera de ser un club “apolític” amb una afició plural i evitar caure en “paraules buides” que no aportarien res. El seu posat ha trobat la complicitat d’un cert sector de la societat catalana i espanyola, que ha felicitat el club per no ficar-se en política i, alhora, ha encrespat els ànims dels sectors més catalanistes de l’entitat. Aquí tenim la prova més fefaent que l’omissió del missatge també és una manera de comunicar per molt que des del club es digui el contrari. L’Espanyol es pensava que guardant silenci evitaria dividir la seva massa social, però no ha estat així. Ha abraçat una part dels seus aficionats i n’han deixat de banda uns altres. Això és així per moltes voltes que hi vulguem donar. En tot cas, l’Espanyol ha de tenir clar que és un club català i que s’ha d’implicar en la societat que el rodeja. La cosa no anava de defensar un posicionament polític o un referèndum, sinó de posar-se al costat de la societat civil i dels seus drets fonamentals. Si l’Espanyol no té l’empenta suficient per defensar elements essencials de qualsevol democràcia estarà donant l’esquena a gran part de la societat catalana i dels seus aficionats. El temps ens dirà si aquesta posició silenciosa ha estat un gran cop d’efecte comunicatiu del club o bé si s’eixampla l’estigma de club residual i polititzat de l’Espanyol. Un camí molt allunyat de la pluralitat que diu que defensa la direcció actual del club amb els seus silencis. I és que mai un silenci havia causat tant soroll.