Opinió

Un país en joc des de la raó i les emocions

Hem penjat la pilota a l’àrea, però si diumenge ens quedem a casa no la rematarem

“Jo puc perdonar, però no puc oblidar”, va dir Louis van Gaal, amb aquell posat tan seu quan fa quinze anys Víctor Valdés es va negar a entrenar-se perquè no jugava.

“Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la dignitat de la persona, cap tirania el pot dominar”, proclamava Gandhi.

No soc de cites, però queden 48 hores perquè la ciutadania de Catalunya porti a terme una de les jornades més importants de la llarga història d’aquest país i em sembla que tenir present aquests dos enunciats ens pot ajudar a apropar-nos als centres de votació amb el cap clar sobre el que hem de fer i el que no.

Diumenge, l’últim que ens podem permetre els que volem que Catalunya sigui el pròxim estat d’Europa, i ara també els que tenen principis democràtics inviolables, és quedar-nos a casa i que l’oligarquia, les estructures de l’Estat espanyol i el govern dels alts funcionaris i les famílies de sempre puguin celebrar una victòria per la força de l’ocupació que patim. Ja hem penjat la pilota a l’àrea, però si ens quedem a casa no la rematarem. És el que vol el neofalangisme que controla la majoria d’estructures, les esferes de poder i els cercles d’influència de l’Estat espanyol, i que continua impregnant una part de la societat espanyola. Tots són els de l’“a por ellos”, pura tirania que fins i tot ha fet reaccionar Susana Díaz. Això ja no va d’un sí o un no, ni de democràcia (que també), ara va de dignitat. Des de la sepultura dels drets fonamentals que la setmana passada van perpetrar els seus instruments de poder, l’Estat espanyol és, ara ja públicament, una democràcia formal, com Turquia i Rússia. La real, la que situa els valors democràtics i els drets individuals i col·lectius a la cúspide, és una altra cosa. Vist tot això, si ens arronsem, vindran dècades de perfil nacional molt baix.

Podem perdonar, però podrem oblidar? Res no serà igual en dècades després d’aquest setembre. La desconfiança vers l’Estat espanyol ha arribat a un punt que només es podrà vèncer amb un tracte d’igual a igual. Pactes fiscals, blindatges de competències, respecte als fets culturals i lingüístics, seleccions esportives admeses en campionats internacionals... cap compromís serà fiable si es tanca des de la supeditació.

Fa setmanes que estic neguitós. Com no ho puc estar, amb la transcendència d’aquest diumenge? Si tot va bé, pacíficament, fermament, multitudinàriament, l’1-O deixarà de ser un afer intern de l’Estat espanyol. Segur que, en un escenari internacionalitzat de veritat, hi trobarem algun aliat més dels que no tenim ara, potser també dins del col·lectiu d’esportistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.