Diven­dres 29 de setem­bre, el Finan­cial Times va publi­car un arti­cle de Simon Kuper sobre el Barça i el referèndum de l’1 d’octu­bre. El peri­o­dista britànic feia esment de “l’exèrcit des­ar­mat de Cata­lu­nya”, una de les fra­ses més cèlebres de Manuel Vázquez Mon­talbán que plasma el sen­tit simbòlic del club. Una fórmula reei­xida per enten­dre el sen­tit de “més que un club”. Així doncs, Mon­talbán pot ser con­si­de­rat un dels intel·lec­tu­als culés que més ha con­tribuït a la con­fi­gu­ració del sig­ni­fi­cat polític i social del club bar­ce­lo­nista i a la seva difusió arreu del món.

Vázquez Mon­talbán ja havia començat aquesta tasca a les pàgines de Triunfo, publi­cació de referència per als sec­tors pro­gres­sis­tes de finals del fran­quisme, amb el seu cone­gut arti­cle “Barça! Barça! Barça!” (1969). Una aposta ben arris­cada que va tenir un gran ressò i que li va valer el reco­nei­xe­ment d’algu­nes figu­res relle­vants de la cata­la­ni­tat, “des de mon­jos de Mont­ser­rat fins a aspi­rants a secre­ta­ris gene­rals del PSUC i intel·lec­tu­als auto­e­xi­li­ats a París, així com d’Oriol Bohi­gas i Sal­va­dor Espriu” (“Tot el camp és un clam!”, a Avui, 2003). Fins i tot, un lec­tor de la revista, català resi­dent a Madrid, adme­tia que arran d’aquest arti­cle “s’havien expli­cat mol­tes coses que sen­tia d’una manera incons­ci­ent”.

Cinc anys més tard, amb motiu de la con­se­cució del títol de lliga (1974), Mon­talbán va tor­nar a acla­rir al públic espa­nyol per quina raó els afi­ci­o­nats bar­ce­lo­nis­tes cri­da­ven en les seves cele­bra­ci­ons: “Visca el Barça, Visca Cata­lu­nya” (“Donde no llegó la política llegó el fútbol”, a Triunfo). Uns mesos després, durant els actes de com­me­mo­ració del 75è ani­ver­sari del club, insis­tia en l’expli­cació del seu sim­bo­lisme per enten­dre la impli­cació de la soci­e­tat civil i de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes en aquesta festa (“El Barça: Bodas de dia­mante”, a Triunfo).

Un cop con­so­li­dada la democràcia i rati­fi­cat el trac­tat d’ingrés a la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea (1986), des de Cata­lu­nya es va voler donar a conèixer a la resta d’Europa les seves pecu­li­a­ri­tats lingüísti­ques, polítiques, històriques i cul­tu­rals. Per desen­vo­lu­par aquesta tasca, el Cen­tre UNESCO va edi­tar en qua­tre idi­o­mes (cas­tellà, anglès, francès i ale­many), jun­ta­ment amb l’ori­gi­nal en català, la revista Cata­lo­nia Cul­tura. El pri­mer número, cor­res­po­nent al gener-febrer del 1987, no podia dei­xar de banda una de les ins­ti­tu­ci­ons més impor­tants de la cul­tura cata­lana: el Barça.

L’encar­re­gat de pre­sen­tar als ciu­ta­dans euro­peus el sen­tit del “més que un club” va ser Vázquez Mon­talbán. Cons­ci­ent de diri­gir-se a un públic que des­co­nei­xia la història d’Espa­nya, insis­tia en la con­so­li­dació del sim­bo­lisme polític del club com un vehi­cle per pola­rit­zar els anhels naci­o­na­lis­tes i rei­vin­di­car una iden­ti­tat der­ro­tada en la Guerra Civil. Per això, va titu­lar aquest arti­cle “Barça, l’exèrcit d’un país des­ar­mat”, una metàfora mili­tar que uti­lit­zava per pri­mera vegada. Molts cata­lans es feien socis del club per poder mos­trar ober­ta­ment la seva dis­con­for­mi­tat amb el règim cri­dant a l’estadi. Una mani­fes­tació menys arris­cada que la lluita clan­des­tina i més desit­ja­ble per al fran­quisme que la pro­testa al car­rer.

Aquest caràcter iden­ti­tari tro­bava una altra forma d’expressió i con­so­li­dació en els enfron­ta­ments amb el Real Madrid, con­si­de­rat l’equip del govern espa­nyol. En cas de victòria, “Cata­lu­nya es res­ca­ba­lava una mica de totes les guer­res civils que ha per­dut des del segle XVII”. En canvi, la der­rota “rati­fi­cava la seva con­dició metafísica de poble des­gra­ciat sotmès al jou tirànic de les hor­des cen­tra­lis­tes”. Un tarannà con­tra­dic­tori, entre l’eufòria des­me­su­rada del gua­nya­dor i el maso­quisme del per­de­dor, que més enllà dels segui­dors bar­ce­lo­nis­tes s’estén a tota la ciu­ta­da­nia. Ara bé, per a Mon­talbán, els dos resul­tats aju­den a arti­cu­lar el sen­tit històric dels cata­lans. Els tri­omfs “gene­ren una gran catarsi col·lec­tiva i com­pen­sen totes les humi­li­a­ci­ons històriques”, men­tre que les des­fe­tes, si pot ser amb la col·labo­ració dels àrbi­tres, per­me­ten “recu­pe­rar aquest retrat de víctima pri­vi­le­gi­ada” (a Cata­lo­nia Cul­tura).

L’any següent, a la seva novel·la El delan­tero cen­tro fue ase­si­nado al atar­de­cer, Vázquez Mon­talbán va subs­ti­tuir l’expressió “exèrcit d’un país des­ar­mat” per “exèrcit simbòlic des­ar­mat de la cata­la­ni­tat o de Cata­lu­nya”. Una frase que serà cone­guda a tot Europa (“Un drama de la glo­ba­li­zación. Los pro­ble­mas de iden­ti­dad del Club de Fútbol Bar­ce­lona”, a La Rep­pu­blica, 1999) i, fins i tot, emprada, encara que errònia­ment, per l’entre­na­dor anglès Bobby Rob­son (“El sofri­ment”, a Avui, 1997). Pot­ser, l’encert de Mon­talbán amb l’oxímoron “exèrcit des­ar­mat” és atribuïble al fet que no només des­criu la iden­ti­tat d’un club de fut­bol, sinó que reflec­teix el tarannà de tot un país.