Fa més de sis anys que escric colum­nes d’opinió, que retrans­meto par­tits de fut­bol, que par­ti­cipo en tertúlies a la ràdio i que apa­rec a la tele­visió per ana­lit­zar jor­na­des de lliga i de com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Totes i cadas­cuna d’aques­tes col·labo­ra­ci­ons les he fet amb un som­riure als lla­vis, amb la il·lusió que té aquell que fa allò que més li agrada. Diu­menge pas­sat, però, va ser dife­rent. Vaig retrans­me­tre en directe com Bakambu feia tres gols con­tra l’Eibar i vaig ana­lit­zar tota la jor­nada de diu­menge després per la tele­visió. Però tenia una angoixa dins que no em per­me­tia dis­fru­tar de la feina com sem­pre ho he fet i ho seguiré fent. El meu pare és africà i la meva mare és anda­lusa. Vaig néixer a Saba­dell fa trenta-tres anys i, gràcies al fut­bol, he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de viure en altres indrets i de viat­jar a països llu­nyans. Mai no he sen­tit un espe­cial sen­ti­ment patriòtic, perquè crec que, en el meu cas, haver nas­cut a Saba­dell ha estat una qüestió de pur atzar, fruit de mol­tes cir­cumstàncies. Tot i així, me’n sento ben orgullós. No he tin­gut mai sen­ti­ments inde­pen­den­tis­tes, perquè penso que les siner­gies entre Espa­nya i Cata­lu­nya són molt potents si estan en mans de bons ges­tors. Conec gent de totes les opi­ni­ons i sen­ti­ments pos­si­bles. Admiro aquells que, sigui quina sigui la seva ide­o­lo­gia, defen­sen amb dents i ungles la seva posició amb argu­ments rao­na­bles i cons­truc­tius. Fins i tot sento certa enveja d’aquesta passió que jo no tinc per unes idees sobre la sobi­ra­nia dels pobles. Diu­menge pas­sat van suc­ceir uns fets molt greus que costa fins i tot recor­dar. Lluny de jut­jar la lega­li­tat o no d’una jor­nada de con­sulta popu­lar, a mi se’m feia un nus a la gola cada vegada que veia imat­ges de veïns, amics i ciu­ta­dans d’altres indrets de Cata­lu­nya col­pe­jats i humi­li­ats per una ins­ti­tució fona­men­tada en la vocació de pro­tecció i ser­vei al poble. La direc­tiva del Barça, davant una situ­ació excep­ci­o­nal, va deci­dir pren­dre una mesura excep­ci­o­nal. Crec que no va ser la millor de les opci­ons, però entenc la com­ple­xi­tat de rao­nar amb clare­dat en cir­cumstàncies com les de diu­menge, Con­ti­nuaré fent la meva feina, el que més m’agrada, i a poc a poc la il·lusió tor­narà. De moment, però, con­ti­nuo sen­tint una ver­go­nya que no se’n va.