Així, no

Jo, al Felipe, el vaig conèixer al meu barri. Fa molts anys, quan era un nen i amb prou fei­nes pas­sava del metre. Ell, en canvi, ja feia metre vui­tanta. Era una bèstia. En una bar­ri­ada com la nos­tra, aquest no és un detall intrans­cen­dent. Ho deveu saber tots els que us hi heu tro­bat. De vega­des, en aquests esce­na­ris, les coses es reso­len amb sen­tit comú. Bé, vull dir, el sen­tit comú de qui és capaç de repar­tir la bufe­tada més impo­nent. La banda del Felipe, o del moco (no cal que us digui què li pen­java habi­tu­al­ment del nas), era nom­brosa i cri­da­nera. Tots sabíem sem­pre on eren.

Així, quan el Felipe volia jugar un par­ti­det de fut­bol, es jugava a fut­bol. És clar, amb els equips con­for­mats tal com a ell li venia de gust. O sigui, els alts i forts cap a un cos­tat i els petits i dèbils, cap a l’altre. El ter­reny de joc era asimètric, més estret que llarg i limi­tava amb un final de car­rer on hi havia a un cos­tat un por­tal que ser­via de por­te­ria –per cert, molt petita–, i a l’altre, dues faro­les que con­for­ma­ven l’altra –per cert, enorme–. És clar, el por­tal sem­pre el defen­sa­ven ells i les faro­les, nosal­tres. Les nor­mes també les deci­dien ells. Bé, en rea­li­tat, hi havia poques nor­mes. Una d’essen­cial: havien de gua­nyar ells. I, per tant, com que la seva gran vir­tut era la física, valien les pun­ta­des de peu, les empen­tes i, fins i tot, els cops de puny. En rea­li­tat, valia tot. Ma mare s’enfa­dava quan tor­nava a casa amb aquells blaus que ja eren negres. Era violència per violència, per demos­trar la seva supe­ri­o­ri­tat, el seu lide­ratge al barri. Sem­pre he pen­sat que ho por­ta­ven a l’ADN, que els agra­dava fer-nos sen­tir com els seus súbdits, que una bona pun­tada de peu que ens fes anar per terra i els poste­ri­ors plors de dolor els refer­ma­ven en les seves con­vic­ci­ons. Ales­ho­res, lamen­ta­ble­ment, no hi havia telèfons mòbils per immor­ta­lit­zar tanta injustícia. Les nos­tres llàgri­mes eren els seus som­riu­res. Les nos­tres abraçades de dolor eren les seves abraçades de plaer.

En aques­tes cir­cumstàncies només hi havia una sor­tida. Perquè una cosa era clara: nosal­tres també volíem gua­nyar. La sor­tida es basava en l’estratègia, en el con­sens de la tàctica, en la unió de l’equip, gai­rebé fami­liar, en l’enginy i el talent. I també en l’ús del cer­vell. Calia orde­nar-nos per pren­dre les deci­si­ons més cor­rec­tes que ens por­tes­sin a la victòria. Es trac­tava de no dri­blar perquè allò et por­tava a la pun­tada de peu segura. Es trac­tava de no fer pas­sa­des horit­zon­tals perquè el car­rer era tan estret que talla­ven la pilota amb les mans i rema­ta­ven amb un canyardo (xut molt fort) impa­ra­ble. I com que valia tot... Es trac­tava de pas­sar-se la pilota, d’uti­lit­zar els rebots a les parets o a les vore­res, d’esgla­o­nar el nos­tre posi­ci­o­na­ment. Es trac­tava de ser més intel·ligents en totes les qüesti­ons que no tenien a veure amb la força.

Com, evi­dent­ment, el resul­tat seguia sent des­fa­vo­ra­ble –el rival era més fort i molt més trampós–, vam deci­dir dema­nar a l’asso­ci­ació de veïns que orga­nitzés un par­tit de fut­bol al car­rer durant la festa major del barri. Allà, amb tot­hom pre­sent, amb les mares i els pares, ami­gues i amics a dojo, el capellà i, fins i tot, un àrbi­tre, pot­ser ens ani­ria millor. Ells, i el seu aire de supe­ri­o­ri­tat pro­ducte del seus bíceps més gros­sos, no van dir que no. Al con­trari. Van riure ima­gi­nant la pallissa. I el seu honor en acte públic. Si ens gua­nya­ven sem­pre, per què no aquell cop?

I va arri­bar el dia. L’asso­ci­ació va tro­bar un tro­feu i el va posar sobre una taula. Carai! Com lluïa! El volíem, però hi havia un pro­blema. Ells, també. I eren més forts. I sem­pre gua­nya­ven. L’àrbi­tre –el pro­fes­sor de gimnàstica (per­do­neu els mes­tres d’edu­cació física, però abans se’n deia així)– va xiu­lar l’inici i el nos­tre pri­mer atac es va resol­dre com sem­pre, és a dir, amb una pun­tada de peu de por. Falta. Falta? No pot ser! Si no es xiu­la­ven mai! Falta? Doncs sí, falta. I entre una falta i una altra, les dis­cus­si­ons per­ma­nents entre el sorprès col·legiat i els gegants de l’equip con­trari, les inter­ven­ci­ons del públic recla­mant joc net i la pèrdua de por a còpia de sen­tir-se pro­te­git per la llei, encara no sé com, vam aixe­car aque­lla copa mera­ve­llosa. Això sí, l’endemà, al mateix espai, con­vo­cats per jugar, ens la van pren­dre a còpia de cops. Ja no hi havia àrbi­tre, ni pares, ni amics, ni el capellà de la parròquia.

Eren altres temps. O això ens pensàvem. Ara hi ha mòbils, però les pun­ta­des de peu són més sofis­ti­ca­des. Hi ha par­tit, però sabem que l’àrbi­tre va amb ells. Això sí, la nos­tra afició és extra­or­dinària­ment nom­brosa. Seguim tenint pressa.

* Qual­se­vol sem­blança amb la rea­li­tat és pura coin­cidència.