Llengües
Diumenge 1 d’octubre. Sala de premsa de l’estadi Santiago Bernabéu. Comença la roda de premsa del tècnic de l’Espanyol, Quique Sánchez Flores. La primera pregunta és en català i una periodista, d’uns 30 anys, es queda perplexa. És a dos metres de mi, se’m queda mirant i diu en veu alta. “Avui tocava això? Per què? Quin sentit té?”, tot embolcallat amb una mirada de desaprovació i buscant una complicitat en la meva persona que no troba. En aquells instants, a un servidor li bull la sang. Al matí havia marxat de Barcelona per cobrir el partit al Bernabéu. El meu cap seguia a Catalunya i no em podia oblidar de les brutals imatges viscudes durant tot el dia amb les múltiples càrregues policials que hi va haver als centres de votació. A Madrid semblaven viure en un altre món. Cap mena de sensibilitat envers els fets que estaven passant a Catalunya. Aquella senyoreta vivia com una agressió el fet que algú s’expressés en català dirigint-se a un tècnic que representa un equip català. Un entrenador que no té cap mena de problema que li preguntin en aquest idioma. Una llengua que entén a la perfecció, pels seus anys a València, però que no s’atreveix a parlar. No és la primera vegada que hi ha tensions d’aquesta mena als camps d’Espanya ni serà l’última. Vaig estar temptat de fer la meva pregunta a Quique en català. No ho acostumo a fer, perquè vaig conèixer el tècnic parlant en castellà i és una manera de fer que també aplico en la vida privada amb amics, familiars i companys de professió. Amb alguns parlo en català i amb d’altres, en castellà. Al final, em va passar pel cap fer-la en anglès i denunciar l’animadversió viscuda, però vaig creure que no era la manera ni el moment convertir-me, per uns instants, en un fet noticiable. Vaig agafar aire i vaig continuar rutinàriament, com si no passés res. Es podria tractar d’una mera anècdota, però deixa de nou molt patent l’estima que tenen en molts indrets de l’Estat per les altres llengües que també són pròpies, però que per a ells són alienes i deplorables.