Els que donen la cara
El company Jordi Pla explicava dilluns com tants esportistes professionals s’han desentès vergonyosament dels gravíssims fets succeïts a Catalunya el dia del referèndum. Tan fàcil que ho van tenir per solidaritzar-se amb les víctimes de l’atemptat terrorista de Barcelona. Conscients que mai ningú els retrauria el gest, com tampoc podria ser d’altra manera, les seves mostres de condemna eren unànimes en les xarxes socials. En canvi, davant la violència exercida per l’Estat espanyol són molts els que han mirat cap a una altra banda. Un gest d’indiferència al qual tenen tot el dret, perquè la llibertat d’expressió també empara la llibertat a callar. Però jo també tinc dret a pensar que, parlant d’uns fets tan greus, un no pot amagar el cap sota l’ala i que tots aquells que han callat o són uns covards o ja els va anar bé l’atonyinada indiscriminada a ciutadans pacífics.
Deixem-los al racó de pensar –si tenen la capacitat de fer-ho– i parlem d’aquells que sí que van donar la cara, que també n’hi va haver, com l’omnipresent Gerard Piqué, la gran figura esportiva que s’ha alçat en contra de la repressió policial. Però en són moltes altres les que també ho han fet, com ara el seu company al Barça Andrés Iniesta, els pilots de Moto GP Aleix i Pol Espargaró, els atletes de muntanya Kilian Jornet, Laura Orgué i Núria Picas i els jugadors de bàsquet Pau i Marc Gasol i Álex Abrines, entre d’altres.
Tots ells han desoït aquell mantra repetit fins a la sacietat segons el qual la política no es pot barrejar amb l’esport, talment com si existís una reacció química com la que impedeix que l’oli es barregi amb l’aigua. I han demostrat que són persones que se senten interpel·lades per allò que passa al carrer. Perquè allò que hi passa també els afecta. I perquè davant d’uns fets deplorables no queda més remei que la condemna més ferma. No es tracta d’independència sí o d’independència no, sinó de condemnar la violència injustificada. I aquí hi hem de ser tots, els del sí i els del no. I els esportistes, també.