La nostra generació ja acumula un bon grapat de moments històrics que no esperàvem viure. No toca ara enumerar-los, sinó accentuar l’evidència que estem al davant d’un altre, en què les prioritats estan marcades i la resta, amb permís de Pere Quart, ens resulta aproximat, relatiu i circumstancial. Ens ve al cap aquella frase lapidària del president Companys, allò tan terrible com cert que els catalans formem l’única causa al món que només compta amb els seus propis ciutadans, sense cap altra aliança ni suport. Per tant, no sembla moment per criticar res en clau interna, la de la república blaugrana, quan només ens resta la sortida d’una república autèntica. Ens queda reclamar als gestors de can Barça el mateix que ens demanem la resta de ciutadans: fem-nos dignes. No ens han deixat cap altra alternativa. Resultaria impropi, gairebé estúpid, preocupar-nos de la palla pròpia quan han tornat a posar en marxa la maquinària d’arrasar. És moment, sense grandiloqüències, de saber comportar-se i respondre al nivell que el país demana. En clau esportiva, el Camp Nou ha de tornar, per força, a convertir-se en aixopluc d’identitat, en la catedral de comunió catalana que tants cops va ser la seu del barcelonisme en el darrer segle. Ara ja no val criticar la tebiesa d’aquella pancarta (DRE), fugir d’estudi i proclamar brindis al sol amb el desig d’acontentar tothom i de quedar bé amb els repressors. Hi ha un cop d’estat en marxa contra Catalunya, hi ha presos polítics que es poden convertir en ostatges, intuïm l’arribada d’un tsunami que canviarà el nostre paisatge. Esperem que sigui la pròpia ciutadania la que posi en marxa aquesta revolució, aquest daltabaix, termes que aspirem a protagonitzar en positiu, en benefici del nostre país.

En portes del terrabastall i aspirant que sigui victoriós, albirem el desig d’una transformació radical del club. Anhelem que el nostre símbol torni a ser coherent, de tothom, actiu i en primera línia. Per reconstruir un comportament coherent amb la lluita pretèrita, amb la trajectòria digna i única de cent anys d’identificació clara, de ser bandera esportiva de la catalanitat. Per refer, continuem amb exemples concrets i ambicions plenament democràtiques, el paper de les penyes com a guàrdia pretoriana de la directiva de torn. Per exigir informació del Barça no mediatitzada per còmplices que segresten l’objectivitat en benefici propi. Per rebentar el sostre de participació activa del barcelonisme i aconseguir el vot universal dels socis, en especial dels joves que ja s’han desempallegat del victimisme i són triomfadors de mena i esperit perquè, simplement, volen guanyar, en la vida i en l’esport, i deixar-se d’excuses. En la nova república, ens deixarem estar de peixos bullits, sense cap gust ni substància, agafats per costum a contrapeu, incoherents en l’exposició de criteri, disposats per salvaguarda dels interessos particulars a demanar perdó sistemàticament. Tornem-hi: la història culer és la que és, per molt que els disgusti tanta franquesa combativa. Quan sembla que el futbol no importa, situem-lo en el seu lloc de prioritats i conjurem-nos a reclamar coherència. La d’un Guardiola davant Méndez de Vigo, per esmentar una situació ja paradigmàtica del moment. A partir de la proclamació, saber estar a l’altura de la història. El Barça i tots plegats.