Versió 2.0
L’Espanyol d’enguany deixa sensacions agredolces. L’empat de dilluns a Anoeta és la imatge més fefaent d’aquest modus vivendi. Un inici pletòric en la primera arribada a l’àrea rival per acabar fonent-se de manera crepuscular amb el pas dels minuts. L’Espanyol d’Anoeta, més que ser la versió 2.0 de Quique Sánchez Flores, va ser l’equip poruc i pragmàtic de la temporada anterior. Fiabilitat letal per encanonar el rival amb una sola ocasió i aguantar el resultat gràcies a una defensa numantina. I on no arriba la teranyina defensiva sempre hi ha un López (enguany Pau, l’anterior Diego) que et salva els mobles. Viure els partits amb aquesta agonia pot arribar a ser contraproduent i a llarg termini, perjudicial. L’únic punt que salva Quique Sánchez Flores d’una anàlisi més dura és l’entitat del rival. La Real Sociedad està ara mateix un pas més enllà de l’Espanyol. Els bascos van desnivellar el partit amb una acció magistral del belga Januzaj, per qui els de Sant Sebastià van pagar 10 milions d’euros a l’estiu. Aquesta és la diferència entre un projecte que va xino-xano buscant la planta noble de la classificació i un equip estructurat gràcies a una economia sanejada i un planter que produeix futbolistes amb precisió suïssa. Vist amb perspectiva, els empats aconseguits a Anoeta, Vila-real i Sevilla són bons, magnífics, però cal anar més enllà, i l’Espanyol ha de mostrar més ambició en el seu creixement i no quedar-se amb les bones paraules. Les relliscades contra el Leganés i el Llevant es paguen cares. De res serveix fer un esforç majúscul en camps on, a priori, sumaran pocs equips si fas llufa a casa amb equips relativament memenors. Caldrà veure com va evolucionant l’equip amb el pas de les jornades i esbrinar si aquesta dinàmica dels últims partits és una tendència o només un fet puntual. Més enllà d’això, ara arriba la copa. El torneig del KO és fonamental per a l’Espanyol, per a l’estabilitat emocional i la convivència de la plantilla. Fer una bona copa serà sinònim de fer una gran lliga.