A vegades en el futbol s’expressa el pitjor de la societat. Altres vegades el futbol és un oasi, sobretot en ocasions l’actual, en què la repressió política i social enterboleix la societat. En aquest temps d’odi de l’Estat espanyol cap a tot el que és català, per fortuna del calendari el Barça ahir va jugar en un estadi més neutral, per no dir parcialment amic. La rivalitat només va ser esportiva. S’agraeix. I als catalans seguidors del Barça també ens convenia una estona d’esbarjo enmig d’aquests dies de tanta tensió. El partit de San Mamés va fer bé aquesta funció d’entreteniment.

L’Athletic de Ziganda no és el de Valverde en les últimes temporades. Almenys encara. S’hi assembla. En la idea de joc, en l’actitud dels jugadors, en el desplegament. Però intimida menys que el de Valverde, sobretot quan es posava a jugar amb aquella empenta que connecta tan bé amb la història del club basc i amb l’ordre tàctic que li sabia donar l’actual entrenador del Barça. L’equip de Ziganda ha perdut consistència i, com a conseqüència, una mica de confiança. Ho va demostrar amb el plantejament inicial. No va fer una pressió alta i agressiva com acostumava a fer en les últimes visites del Barça a San Mamés. Es mantenia replegat amb les línies molt juntes, però, això sí, amb la defensa lluny del porter Kepa. En aquestes condicions, el Barça va començar el partit com volia. Amb molta possessió de pilota i domini escènic. El guió era còmode per als blaugrana, però els faltava algun jugador que processés el partit i donés forma a les jugades per superar les dificultats del rival. No hi havia Iniesta, és clar. I Paulinho busca sobretot la manera de combinar per entrar ell a l’àrea i enfocar la porteria. I André Gomes, d’extrem esquerre amb llarga i ampla mobilitat, apunta més coses que les que fa realment, una vegada més.

Més enllà d’aquestes novetats en l’alineació i que ahir l’acompanyant de Suárez i Messi en atac, el mig portuguès, obria el camp des de l’esquerra, hi ha moments en què costa veure com vol jugar el Barça de Valverde. I això pot ser tant un avantatge, si sorprèn el rival, com un inconvenient, si, com ahir, l’equip també fa la sensació que tampoc no sap com vol acabar jugant. La qüestió és que l’Athletic, indemne en els primers minuts, va començar a treure el cap i va ser Aduriz el que va tenir les dues ocasions més clares. Ter Stegen va mantenir viu el Barça, que va entrar en el joc que li va millor a l’Athletic. Sort que els bilbaïns no tenen la confiança que tenien, cosa que també transmet la graderia, menys sorollosa que de costum.

El partit va començar a ser més d’anada i tornada. Cosa que va bé a determinats jugadors blaugrana, però no a l’equip en conjunt. Llavors és quan Messi posa claredat en les situacions confuses. Va fallar la primera ocasió clara, però no la segona, la seva habitual paret llarga amb Alba. El Barça, llavors, no va saber rematar el partit, perquè l’Athletic estava grogui. Però els blaugrana no van tenir la claredat ni la pausa per culminar de manera neta la situació de clar avantatge. L’Athletic va arribar viu a la mitja part.

En la segona part, els locals van redoblar l’aposta pel dinamisme. Empènyer i anar i venir. I ningú del Barça era capaç de calmar el partit. Els dos equips, finalment, es van acabar assemblant als de la temporada passada. L’Athletic va empènyer de debò i el Barça es va desdibuixar com en els pitjors dies de l’any passat, allargassat, amb les línies separades, sense connectar en la combinació, sense profunditat i, per tant, sense ocasions. I aquesta vegada ni tan sols Valverde va veure clara la possibilitat dels canvis. No va enviar a escalfar-se Semedo i Denis fins en el minut 70. I fins al 82 no va entrar el lateral portuguès per André Gomes. El Barça va aturar més el partit retardant el llançament de faltes que organitzant-se al voltant de la pilota. Però va acabar guanyant una segona part que mereixia perdre. L’entreteniment es va acabar, la repressió es queda.