Diumenge, el Girona aconseguia una victòria històrica contra el Madrid. El conjunt de Pablo Machín eixamplava la bretxa que separa els blancs del Barça i contribuïa a perfilar una crisi dels de Zidane que tres dies després s’agreujaria amb la derrota enfront del Tottenham en la Champions. Ho feia, a més, dos dies després de la declaració d’independència sí però no del Parlament i del desmantellament no però no del Parlament i el govern catalans per part de Mariano Rajoy. És a dir, de l’adveniment de la república 155, més coneguda com la dimensió desconeguda. De manera que a la gesta de Montilivi se li va treure més punta metafòrica en clau política que a qualsevol triomf del Barça. Però d’entre tots els incomptables símils i picades d’ullet que el partit va propiciar, cap ha estat tan comentat com el que va fer al Twitter Carles Puigdemont, que no havia respirat públicament des dels tres tuits que va publicar divendres poc després de la declaració sí però no. No gaire entusiastes, per cert. Un deia: “Catalunya és i serà terra de llibertat. Al servei de les persones. En els moments difícils i en els moments de celebració. Ara més que mai.” Els altres dos, en anglès, eren sengles vindicacions del diàleg i la força dels arguments dirigides respectivament al president del Consell Europeu, Donald Tusk, i al primer ministre belga, Charles Michel. Diumenge, va piular: “La victòria del @GironaFC sobre un dels grans equips del món és tot un exemple i un referent per a moltes situacions.” Puigdemont rematava amb una emoticona picant l’ullet, d’aquelles que es posen per si no ho havies pillat, lector.

Se suposa que era una nota inofensiva enmig d’un parèntesi per agafar aire que s’acabaria l’endemà, en saber que Puigdemont s’havia mudat a Brussel·les. Però és també un nou exemple de la futbolització de la política, fenomen en contínua expansió que diria encara més preocupant que aquella politització del futbol que fa molts anys que ja tothom dona per descomptada. En l’epidermis, la futbolització de la política s’evidencia a còpia de contínues referències futboleres que tants polítics, periodistes polítics, analistes polítics et al entenen com una forma de traslladar de forma més efectiva el seu missatge a grans audiències. A un nivell profund, significa aplicar a la política màximes que ja són llei entre els aficionats i la vessant més popular i cridanera de la informació esportiva. És a dir, la simplificació de la realitat i, en conseqüència, dels problemes reals i els arguments i les solucions plantejades; la cosificació del rival i la caricaturització dels seus plantejaments, i la imposició d’escenaris binaris en què s’imposa i esdevé mainstream l’“amb mi o contra mi”, i en què, en discussions, tertúlies i articles, regeix la terminologia bèl·lica habitual en –i se suposa que acotada a– les cròniques futboleres. Sí, en un escenari com aquest és exactament on ja fa temps que hi som. I no, la futbolització no només no n’és aliena, sinó que fa temps que contribueix a l’incendi, i ara atia allò que molts anomenen escalada, tot i que el que sembla de veritat és una caiguda vertiginosa.